La festa del 9 d´octubre commemora l´entrada cerimonial de Jaume I a la ciutat de València, conquerida als musulmans. Per molt que la población islámica local s´identificara amb el seu territorio, no ha sigut considerada el punt d´arrencada de l´actual poble valencià. Les gents i les civilitzacions anteriors al 1238 han sigut considerades recentment pre-valencianes, per molt que el seu llegat influís a la vida de les gents de segles posteriors.
Els musulmans, al final sota la forma de moriscos, van perviure fins al 1609 a terres del regne de València, amb unes fronteres i lleis iniciades amb la conquesta del mitificat Jaume I. Tal punt de vista va ser defensat per la posterior Renaixença, que segons els cànons nacionalistes del XIX també afegiria la llengua a la personalitat dels valencians.
Ara bé, les coses no són tan senzilles. El regne establert amb no poc esforç pel Conqueridor no abastava les terres al sud de Xixona. No totes les localitats valencianes van rebre la llei dels furs de la capital. La identitat dels inquiets nouvinguts no es relacionava amb València, sinó amb els seus llocs de procedència.
La consolidació de les institucions del nou regne i l´acceptació com a lleis de quasi tots dels furs des de les corts de 1329-30 van fer posible l´aparició d´una identitat valenciana, la d´un regne que marcava la seua quota de poder front al rei davant el principat de Catalunya i el regne d´Aragó als segles XIV i XV. Tal identitat va ser expressada pels cercles lletrats, destacant el dominicà Antoni Canals i el franciscà Francesc Eximenis. La dedicatòria del segon als jurats de València del Regiment de la cosa pública ha sigut considerada una pedra angular. Datada inicialment al 1383, la investigación s´ha inclinat per una composició posterior, la de finals del segle XV. Una terra de notables recursos, a fomentar, havia sigut encomanada a les autoritats valencianes. Als elogis a la terra s´afegiria el conreu de la història pàtria al Renaixement.
Més enllà de tals cercles, deuria estudiar-se més el sentiment de valenciania entre les gents d´altres municipis, fora de la capital. Si seguim a Eugen Weber, seria adient interrogar-se per la identitat dels camperols d´un regne que tenia molt de confederació de repúbliques municipals i de senyorius.
Certes notícies ens indiquen que la identitat valenciana es va enfortir als segles XVI i XVII. A l´Oriola de finals del regnat de Felip II l´aplicació de normes castellanes va causar preocupació als seus prohoms. Els insurrectes de la segona germania, a les acaballes del regnat de Carles II, van prendre els furs com a referent legal de les seues reivindicacions. Llei i identitat marxaven unides a l´Europa de l´Antic Règim. El decret de nova planta, malgrat tot, no va aconseguir anihilar la personalitat dels valencians, afermada a l´idioma i als usos econòmics.
