TOMBATOSSALS I ELS SEUS DOMINIS. Per Víctor Manuel Galán Tendero.

ABANS D´EIXIR DE LA COVA DE LES MERAVELLES.

                Masades, alqueries, viles i ciutats solquen la nostra terra de la Sénia al Segura. Minerals castells assalten amb orgull babèlic la clara llum del cel. Quan guaiten a les persones El Fadrí, El Micalet i molts altres titans afilagarsats no es menysprea la vida al seu recer, del nostre campanari. L´intens sentiment municipal ens mena a l´estimació de la petita pàtria i contradiu vivament la imatge de passiva feblesa dels valencians, massa tòpica. Les picabaralles i les guerres entre localitats emplenen des de la fundació la Història del Regne, i no sols disputarien els veïns per terres, aigües i pastures. El Cap i Casal esgrimia privatius privilegis i drets d´empriu d´Oriola a Morella. Les nostres querelles aprofondirien les distàncies del llarguirut País Valencià i agreujarien els fets històrics adversos.

                Acostuma a succeir que els aconseguiments d´una població no sigan coneguts degudament arran d´un diàmetre concret. Pocs afortunats han apamat tota la corona del Regne. Els viatges de Cavanilles esdevenien una gesta de la descoberta de roques, plantes i persones terrassanes. Encara molts alacantins ignoren massa de Castelló de la Plana, proclamada per Azorín capital cultural del País. A hores d´ara la ignorància mútua sembla mermar gràcies a la turística activitat vacacional i a una certa inquietud cultural, però a cops sentim que joies com el Tombatossals de Josep Pascual Tirado resten desconegudes entre un nombrós grapat de valencians.

                El nostre propòsit és invitar a la seua lectura, formidable i plaentera, i estudiar-lo com el que entenem que és: el magne colofó de la Renaixença en les terres de València, Catalunya i Balears, distant de la pobra condició de ruralisme menor. Llurs lírics mots obren de bat a bat la finestra de la comprensió del valencianisme, fenòmen cultural a la par que polític que si no conqueriria la primacia del seu germà el catalanisme, no cauria en la inanitat abans de la Guerra Civil.Un nodrit grup de castellonencs hi destacaria al seu esplendor més indiscutible per motius diversos. Quan hui proliferen els articles i les monografies de lletraferits, intel.lectuals i polítics de les nostres terres dels segles XIX i XX, Pascual Tirado i el seu fill Tombatossals mereixen la nostra atenció amb plena justícia.

                Centrem la tasca a la vessant ideològica car la literària ha sigut abordada amb competència per Lluís Meseguer. Els vincles entre creació i societat disten de la més grollera de les mecanicitats elementals, i l´escriptor interpreta el món amb els seus criteris i valors. Clar que el mateix Robinson Crusoe isolat en perdudes illes mai abandonaria ni la seua llengua ni el seu Déu, i Pascual Tirado ens confessarà no haver inventat la figura dels seus titans. Ho testimonia la llegenda de Joan de l´Ós, amb variants catalanes consignades per Joan Amades (1). Les tradicions dels mateixos gegants, fills del cel i la terra o dels àngels i les descendents de Caïm, encapçalaven l´alegre i bigarrada comitiva del Corpus, amb la forma de Goliat i Samsó, sense oblidar al Sant Cristòfol commemorat als Misteris. En Castelló ballaven parelles de llauradors gegantins i els galifants Lledó i Tòfol (2). Mèrit del nostre autor seria enfondre´ls una nova dimensió en consonància amb el seu temps. En la recreació d´una mitologia hauria pogut transitar l´erudit camí del basc José M. de Barandiarán. Al final ho faria pel més semblant al de l´ara popularíssim Tolkien.

                Els estudis antropològics han escatit com la sociable, poruga, irascible i creativa conducta humana ha creat un llenguatge eminentment simbòlic, que ajudaria a la seua ment racionalista a l´ensems a encabir en formes una realitat complexa. Si la cultura i l´estat de la civilització enfoquen aquestes formes, la socialització junt a conservadores inèrcies aturarien l´encunyació racional de noves. En aquest cas les herències guanyarien la partida a les variacions.

                El canvi romandria embolcallat en una transformació laboriosa, i la rondalla reelaboraria vells materials segons els nous requeriments comunitaris. Malgrat la fretura de precisses datacions  o el tast antic de llurs cadències, la rondalla no sempre equival a èpoques remotes, i el romàntic cercador de tresors populars podria ensopegar amb una adaptació vessada en cànons pseudorancis d´una inventada tradició.

                La transformació urbana emet altres formes, fins a cert extrem, car alguns trets de la rica societat rural s´encomanarien a la ciutadana. En el País Valencià la dissociació entre urbs i camp ha sigut molt tardana, acreditant-lo la pròpia Castelló. Allò no finalitza la necessitat i el desig d´entendre, formular, orientar i controlar més enllà de les pautes acadèmiques. La publicitat i les llegendes urbanes marcarien un novedós capítol de la complexa cultura popular, ara de masses.

                La conciència de la fi d´una concepció de la cultura oral i tradicional d´un país (un valor a preservar per a generacions futures) accionaria un interés abans no compartit pels homes de lletres. El ventall oferiria fantàstics poetes, glossadors, historiadors i creadors. Si el romanticisme conqueria la lliure sentimentalitat de les persones, la Renaixença l´expressaria a través dels elements culturals que es consideraven més càlidament propers, íntims en el cor de l´autor. Ací rau la gràcia i l´encant de Tombatossals.

                Encetarem aquesta obra amb una reflexió sobre la necessitat de pares fundadors en la vida comunitària, i amb quina mena de carreus se´n basteix. Tractem a continuació com i per què el Castelló liberal formula una determinada imatge de si mateix, sòcol en no pocs aspectes de les idees de Pascual Tirado a propòsit de l´estirp valenciana, dels llauradors, del paisatge, de la política i de la vida nacional d´un poble. El nostre autor era un valencianista d´altura invalidador de menfotismes i patologies semblants i derivades.

                NOTES

1. J. Amades, Folklore de Catalunya. Rondallística. I, Barcelona, 1982, pp. 3-9.
2. S. Gómez, Una mirada als nans i gegants valencians,  a El teatre a la festa valenciana  (dirigida per A. Ariño), València, 1999, pp. 337-356.

LA CREACIÓ DEL PARE FUNDADOR.

                Tombatossals no és un relat històric. Certes tradicions que explicaven la naixença de no poques localitats europees tampoc ho són per molt que perjure el seu relator. Les primeres narracions no depurarien la realitat de la llegenda en la mesura de la pala arqueològica. Quan Pascual Tirado narrava la forja de Castelló es comportava com l´hereu d´una tradició força antiga de la nostra civilització  plurimil.lennària, la de l´atribució de la paternitat de la ciutat a una figura d´excel.lent heroicitat.

                El primer model d´oikistés seria descrit pel gran Heròdot, allà pel segle V a. C., amb un seguici lògic de pasos: presentació i noble nissaga del fundador, raons que el determinen a comandar una expedició colonitzadora, les gents que ho acompanyen, i la fundació del nou enclau. Tal seria el cas del noble Teres, que després de perdre el poder al reialme d´Esparta batejaria la colònia de l´illa de Tera, punt original prestigiat dels posteriors colonitzadors de Cirene (1).

                Una població esdevinguda poderosa maldaria per ocultar llur modèstia inicial adoptant un progenitor il.lustre i llegendari, segons mostra la gran Roma. L´anhel de participar en llur poder inclinaria als grecs a vincular el seu passat amb el romà. En temps d´Octavi August, Dionís d´Halicarnàs passetjaria al mític Hèrcules per la Itàlia primitiva a partir de dues tradicions. Una primera, inspirada en Hel.lànic de Lesbos, afirmava que l´heroi hi sojornaria (amb el ramat arrabassat a Gerió) al tornar a Argos. Hèrcules patiria els robatoris de Caco, que amagaria els animals furtats a llur cova, i al ser descobert per l´heroi moriria a les seues mans. En acció de gràcies consagraria Hèrcules un altar a Júpiter i rebria els honors dels habitants de la contrada. El d´Halicarnàs, en canvi, el contemplaria més com un general victoriós alliberador de les urpes de la tirania, fussionador de gents i fundador de ciutats com l´epònima Herculà: gairebé la prefiguració d´Alexandre el Gran… redactada tres segles després (2). La difusió del cristianisme enriquiria aquests plantejaments fundacionals.

                La tradició del nét de Noé, Túbal, va ser iniciada per Flavi Josep, i seria adoptada en Hispània per Sant Isidor, consagrada per Alfons el Savi i no qüestionada pel Pare Mariana. No poques ciutats i viles espanyoles del Barroc la incorporarien a llurs cròniques de prestigi, cas de la d´Alacant del degà de Sant Nicolau Vicent Bendicho, lligant-la amb la d´Hèrcules: la dinastia de Túbal regiria pietosament Hispània durant 370 anys. Llur besnét Brigo fundaria Alacant. El declinar d´aquesta primera nissaga de reis hispànics terminaria amb la invasió estrangera dels africans de Gerió, que Hèrcules bandejaria del tron, refundant de pas l´esmorteïda Alacant el seu fill Híspal (3).

                També Sogorb seria lloada per diferents autors com una fundació del mític Brigo. La relació amb la distanciada Caput Celtiberiae de Plini, Segòbriga, legitimava una diòcesi deslliurada de l´òrbita de la metropolitana Toledo (4).

                Castelló de la Plana, fundada als dies de Jaume el Conqueridor i depenent del bisbat de Tortosa, no va reclamar aquestes formulacions malgrat les disputes amb les autoritats forals civils i religioses. L´austera descripció de Martí de Viciana (1564) es centraria en l´originària Font Castula o de Castàlia, on van assentar els cartaginesos llur campament front al romà de les Coves de Vinromà (5). Al voltant de 1730 Josep Llorens de Clavell insistiria en la versió classicista de la fundació jònia amb l´esmentada Font com a punt de partida, versió de la Font del Parnàs consagrada a les musses (6).

                El notable Verdaguer vigoritzaria la figura d´Hèrcules en l´extraordinària L´Atlàntida (1877), de repercussió immediata i poderosa en la sensibilitat coetània. Punt de referència inajornable de Tombatossals, mossèn Cinto reflexionaria sobre la condició heroïca al transformar a Colom en la reencarnació d´Hèrcules en una Hespèria/Espanya hereva de la imperial Atlàntida, amb poderós esperit de renaixement que la grandesa del cataclisme dista d´amagar. Els punts de connexió entre L´Atlàntida i Tombatossals són importants. La figura principal es comporta expeditiva i enèrgicament, segons cal a un heroi de fantàstica condició. Les seues accions transformen el món sense faltar a la voluntat divina, alterant la geografia a cops. La passió per la sensual vegetació resta indiscutible. Gairebé santa era la guerra contra els enemics de l´ordre còsmic, adopten la forma de titans o de senyors feudals. Ara bé, les discrepàncies també hi són, i potser la fonamental es trobe en la idea verdagueriana d´oferir una epopeia de la Fi del Món a causa dels pecats, sense permetre fugir a la redempció americana. Pascual Tirado retrobaria la creació terrenal de Déu amb l´ajuda de la virtut, com veurem més endavant. El vigatà i el castellonenc serien cares de la mateixa moneda: en el primer el Paradís seria restablert  per la conducta honrada, i aquesta no permetria llur pèrdua definitiva en la creació d´En Josep. La seua imaginació volaria lliurement en l´atmosfera castellonenca: qui sap si de nèixer dos segles abans haguera escrit les gestes de l´exèrcit d´Hèrcules en la nostra Plana.

                NOTES

1. Heròdot, Els nou llibres de la Història, Barcelona, 1987, 4, 147-148.
2. Dionís d´Halicarnàs, Historia antigua de Roma, Madrid, 2002, 1, 39-44.
3. V. Bendicho, Chrónica de la muy Ilustre, Noble y Leal Ciudad de Alicante, Alacant, 1991, 2, 3-6.
4. V. M. Rosselló, Geografia del País Valencià, València, 1995, p. 383.
5. M. de Viciana, Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, València, 2002, pp. 397-401.
6. E. Guinot, Història i imatge de Castelló en el 1700: la “Crónica de Castelló” de Josep Llorens de Clavell, BSCC, 1990, LXVI, II, pp. 249-279.

L´ESPILL DEL CASTELLÓ LIBERAL.

                La victòria del liberalisme capgiraria molts elements del paissatge de les Espanyes. El vell Regne de València va dividir-se en noves circunscripcions de l´administració territorial de la que Castelló de la Plana assoliria una de les flamants capitalitats provincials. Un primer repartiment del territori valencià en 1822 creava les províncies d´Alacant, Xàtiva, València i Castelló (sense Xèrica i amb la inclusió de Cantavieja i Mosqueruela), derogades arran de la reposició absolutista de 1823, en contrast amb l´èxit de l´ordenada al 1833 per Javier de Burgos, que esborraria la xativenca. Malgrat que la nova capital de la Plana encara depenia de la diòcesi tortosina, amb les degudes reclamacions de detentar l´eclesiàstica, el patriotisme local resultaria afalagat, ja enlairat per sobre dels veïns més propers i guanyada la partida a la històrica Sogorb. El liberalisme castellonenc s´acararia amb el carlisme, i contribuiria destacadament en la formulació d´un novedós discurs patriòtic, no sempre compartit per tothom. Assenyala Pau Viciano que amb el Sexenni Revolucionari agafaria volada la historiografia local de tal signe, en concordància plena amb el fet provincial. Adolf Miralles publicaria al 1868 una Crónica de la Provincia de Castellón, seguida  en 1873 de la Historia, Geografía y Estadística de la Provincia de Castellón de Bernardo Mundina. El vell progressista Lluís Bellver faria el mateix en 1881 amb llur Historia de Castellón de la Plana (1).

                Quines eren les peces morfològicament fonamentals de l´espill? De gran valor resulta l´anàlisi del pensament de Joan A. Balbás, nat en Alacant al 1842 i lligat a la premsa republicana, arxiver i autor de Cosas y casos de Castellón. Estudios históricos, guardonada als Jocs Florals de Lo Rat-Penat al 1883. Llur tarannà fragmentari i un tant anecdòtic, pel que es disculparia, no mermaria la força del seu ideari.

                La gran protagonista del relat històric no podia ser una altra que la pròpia Castelló, figura col.lectiva dotada de inequívoca personalitat municipal, atresoradora de rica, vària i animada vida popular plena de cel.lebrades commemoracions, associacions ciutadanes de propòsits a lloar i d´actituds no tan recomanables. Aquesta aiguabarrejada matèria fluiria amb desinvoltura quan es recordava les incidències contràries a la moral pública defensada per les autoritats borbòniques o el romiatge de La Magdalena. Balbás no qüestionaria ni la religió catòlica ni la religiositat de  l´ànima castellonenca, sense deixar-hi de censurar els abusos del poder eclesiàstic sobre la ciutat, en línia plena amb el liberalisme bressolat a les Corts de Cadis. La desamortització dels convents en benefici de les funcions administratives, assistencials, educatives i militars rebria l´aprovat que no mereixia el reptador capteniment dels bisbes de Tortosa, senyors d´Almassora, i el feudal dels primers senyors de la vila, els monestirs de Sant Vicent de València i el de Poblet.

                Amb la interessada identificació del Reial Patrimoni amb la Nació i de les franquícies forals d´abast municipal amb una Constitució es va obrir pas la qualitat local d´amor a la llibertat, palesat en l´èpic combat contra llurs enemics, cas dels carlins. Una aportació marcial enfortidora de la unió de Castelló a l´Espanya liberal, en clau provincialista diferent de la provinciana, que reclamaria l´herència benefactora de la Corona d´Aragó amb l´homenatge a En Jaume el Conqueridor, el plaer pels documents llemosins i per la glossa de les institucions forals, en sintonia amb la Renaixença coetània sense les arestes antiborbòniques d´altres homes de lletres.

                Desvetllar la Història no condemnaria a la perpetuació dels obstacles tradicionals, entrebancadors de la veritable ànima castellonenca. Al contrari, vigoritzaria el progrés econòmic, administratiu i ètic en combinacions que cercarien compatibilitzar salubritat pública i l´hidraulisme ben regulat amb la creació d´un enclau balneàric dotat d´un port en consonància amb les aspiracions agràries i mercantils. La industrialització no mereixia un mot. La hisenda municipal sufragaria l´avenç de la civilització mantenint la instrucció pública i l´assistència sanitària, i el liberalisme adoptava una tonalitat d´acusat cromatisme moral que es contraposava amb els vicis transmessos pels documents d´arxiu, veus d´èpoques no progressives.

                Resulta ociós dir que Balbás no jugava net en les seues comparacions mesuradores del progrés, si bé posava sobre la taula temes tan enlluernadors com difícils de tractar: la corva històrica dels nivells de delinqüència i d´assistència des de la societat feudal a la liberal. Al nostre criteri el més valuós transitaria per la modelació d´un ideari de consens entre les distintes obediències liberals en major o menor grau, capaç d´arraconar l´òptica carlina. Un populisme que presentaria paral.lels amb el Fichte de l´Estat comercial clos de gairebé una centúria abans, el d´una persona que articulava la idea de canvi social amb la creació d´un subjecte col.lectiu emanat de les més pregones balmes de l´ahir: ideari no degustat amb semblant plaer per qualsevol però amb manjars que enriquirien no poques dietes ideològiques. Conservadors que vetllarien llurs primeres armes amb el carlisme terminarien per aceptar-ho en bona mesura. Sense l´historicista Balbás no resultaria intel.ligible el líric Pascual Tirado. Del tot erroni seria judicar de pobletà un debat identitari nacional i regional compartit per la resta d´Espanya amb matissos a destacar. El 98 sols accentuaria la càrrega problemàtica. A fi de calibrar l´originalitat castellonenca s´ha de divisar el més ampli panorama hispànic del XIX.

              La revolució liberal espanyola s´associaria amb l´acció de les províncies o Estats històrics de la Monarquia hispana. Les forçades per Napoleó renúncies de Baiona accionarien escolàstica i profanament la reversió als súbdits de la sobirania injustament usurpada. L´absolutisme borbònic no aconseguiria anihilar la riquesa sociocultural dels territoris hispànics. L´il.lustrat Carles III no introduiria finalment en Castella les innovacions tributàries imposades en la Corona d´Aragó arran de la Guerra de Successió. Així doncs, els Drets Sobirans no retornarien en 1808 al poble d´una compacta Monarquia, i els regnes agafarien el relleu.

                El primer en cridar a la lluita, el Principat d´Astúries, rememoraria a Don Pelayo en la segona Reconquesta i restauració espanyoles. Els arguments de la Junta asturiana, malgrat la retòrica a l´ús, enllaçava amb les aspiracions d´estudiar i recuperar el Dret Històric patri dels il.lustrats espanyols. La cooperació entre les Juntes Provincials actualitzaria l´interés pel mític Fuero de Sobrarbe, tan admirat per Campomanes com a pedra angular de les nostres lleis: la planta de la Monarquia podia reformar-se invocant el passat més gloriós sense patir l´insult de traidor imitador.

                Les normes d´un dels regnes podien marcar la pauta de la Constitució del nou Estat, i així ho va comprendre el valencià Francesc Xavier Borrull al 1810, que consideraria els Furs valencians una veritable Constitució dotada d´una divisió de poders superior a l´anglesa i al napoleònic Estatut de Baiona (2). Els liberals de 1812 deien adaptar les sàvies tradicions espanyoles a la llibertat moderna: els alcaldes constitucionals serien els successors naturals dels justícies forals, segons l´alacantí Nicasi Camil Jover al 1863 (3). Des del liberalisme moderantista l´aragonès Braulio Foz reivindicaria les institucions medievals de llur terra natal en 1838, i advocaria per la instauració a nivell espanyol d´un Justícia Major, que salvaria a la nació dels extrems del despotisme i l´anarquia (4).

                Els progressistes seguirien també propostes de reformulació institucional de caire foral. Mentre a l´equador del Bienni Progressista (1854-1856) el valencià Vicent Boix novament cantaria les excel.lències dels nostres Furs, en la pleamar moderantista el català Víctor Balaguer ho faria amb els del Principat (5). Llur proximitat als punts de mira de Balbás ens determina a considerar-los més detingudament.

                Vicent Boix deplorava la conversió de les províncies en colònies per culpa del sistema centralista. Afortunadament, en clara clau romàntica, el poble preservava viu el sentiment i el record de les llibertats tradicionals en venerables institucions com el Tribunal de les Aigües. Felip V (sinistre revers de Jaume I) destruiria la nostra Constitució parlamentària, que Boix descriuria amb detall sense el tremp incissiu de Borrull. A diferència de Foz, no glorificaria la noblesa en la concertació del pacte social que infantaria el Regne. La vària ascendència i procedència dels seus fundadors induiria al savi Conqueridor a crear les institucions d´abast regnícola, amb responsables municipalitats encarregades d´afers de la importància de l´assistència social.

                Semblants inquietuds confessaria el seu amic Víctor Balaguer. Les normes i costums dels Estats de la Corona d´Aragó, particularment de Catalunya, van gaudir de l´esperit liberal equivalent al de la Carta Magna anglesa, superant en llibertat a les franceses i castellanes. Era el resultat de l´acord entre les municipalitats i la ja coneguda figura del bon rei (o comte, en el cas català), que vedava l´ambició pertorbadora de nobles i clergues. Balaguer parlaria amb orgull del barceloní Consell de Cent de composició popular impensable en la (tòpica) Castella menyspreadora de les tasques manuals. Unes institucions municipals garants de la integritat i la dignitat nacionals, i del respecte reial envers la Llei, segons acreditarien les gegantines figures del valencià Vinatea i Fiveller el barceloní.

                En conclusió, l´Espanya liberal s´emmirallaria en la foral, dibuixant-se una figura de fesomia historicista, aragonesista, parlamentarista, municipalista i popular, especialment entre els seguidors de la Renaixença. Aquest ideari podia orientar una acció espanyolista o una més valencianista o catalanista. A terminis del segle XIX aquelles reclamacions donarien pas a un panorama més complexe en els antics territoris de la Corona d´Aragó, amb diferents models.

                El més radical passaria per la creació d´una nova personalitat nacional, que es creuria reviscolada després de l´opressió forastera decadentista. La pervivència del Dret Privat a la industrialitzada Barcelona l´afavoriria en  Catalunya, al conservar fòrmules legals pròpies vessades en el seu idioma. El catalanisme no havia conquerit al voltant de 1900 llur hegemonia a tot el Principat, però sí que aconseguia força i poder als seus centres vitals.

                Alhora es podia perfilar una personalitat valenciana d´Espanya. La no conservació del Dret Privat arran de la Nova Planta no dissoldria del tot el record més o menys viu dels costums forals per raons de llengua i de continuïtat a causa d´inèrcies administratives i socials: pesos, mesures, monedes de compte, acords agraris, etc. En la ciutat de València la condició de Cap i Casal catapultaria aquest orgull patriòtic a pesar de la castellanització oficial.

                També es verificaria una situació inversa, la d´una personalitat espanyola de València, cas de la ciutat d´Alacant, on la valenciania cultural militaria a favor de la potenciada administració territorial liberal. La nova realitat provincial seria interpretada com la prosecució i el reconeixement de l´antiga Governació d´Oriola, tardanament incorporada al Regne al 1308, conservadora de peculiaritats legals de l´època castellana (1250-1296), no lligada directament al lloctinent de General Governador radicat en València, i orgullosa de si mateixa. La foralitat era més un pas cap el present que un passat a recuperar.

                L´antiga personalitat històrica també podia esgotar-se, cas de l´Oriola transmutada en Orihuela al llarg del segle XVIII. Allò entrebancaria l´aparició d´un focus aragonesista al Migjorn del País, el de la capital històrica de la Governació foral, amb destacables repercussions en la província alacantina. El tradicionalisme nodriria el carlisme al Baix Segura.

                La ciutat de Castelló no assoliria el grau de Barcelona, però tampoc s´orientaria en el sentit alacantí, proper al regionalisme aragonès. Restaria dins del cercle de la personalitat regional de les Espanyes com València, Mallorca o Tortosa, on l´ajuntament subvencionaria amb 15.000 pessetes l´edició del Llibre de les Costums de Tortosa en versió catalana al 1877 (6). La llauradora capital de la Plana de valenciana cultura i atenta a la Catalunya oficialment present pel bisbat tortosí es contemplaria en l´espill de la Renaixença d´inspiració liberal. Però, per què crear una tradició en dies de progrés?

                NOTES

1. P. Viciano, La temptació de la memòria, València, 1995, pp. 39-54.
2. F. X. Borrull, Discurso sobre la Constitución que dio al Reyno de Valencia su invicto conquistador el señor Don Jaime primero, València, 2000.
3. N. C. Jover, Reseña histórica de la ciudad de Alicante, Alacant, 1978.
4. B. Foz, Idea del gobierno y fueros de Aragón, Saragossa, 1997.
5. V. Boix, Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia, València, 1855. V. Balaguer, La libertad constitucional. Estudios sobre el gobierno político de varios países y en particular sobre el sistema por el que se regía antiguamente Cataluña, Barcelona, 1858.
6. F. Mestre, La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement, Tortosa, 1934, p. 18.

LA TRADICIÓ AL VAGÓ DEL PROGRÉS.

                La defensa de la tradició resulta un lloc comú del discurs de certs partits polítics. Conservar el foc de la sagrada llar crema la fusta progressista dels partidaris de l´avenç avantguardista, de no mirar amb admiració el recorregut camí: progressistes i tradicionalistes viatjarien enfrontats per les rutes de la Història, doncs. Si aquells són censurats per no respectar la veterania, la feixuga càrrega dels altres impediria coronar el cim. Al segle XIX En Progrés s´imposaria a Na Tradició en el fòrum de les idees, i llur hora era arribada. Sense apel.lació o dret a la moratòria? Qualsevol plantejament linial i unidireccional emet la clara denegació: l´enfiladora indústria silenciaria les veus del bosc. Mes a l´aterrar als viaranys de la realitat més pràctica ens adonem que el botxí del tradicionalisme no va executar la sentència en molts països europeus. Anglaterra, Alemanya, Biscaia i Catalunya la van mantenir malgrat els canvis socials. Els grups rectors de nova extracció barraven el pas als seus rivals. Quan la tradició no restava viva per complet, era ajudada amb fòrceps o reinventada. Una teoria del canvi sociològic ubica la pol.lèmica recreació en el moll de l´os de la transformació industrial i de l´encunyació (o tornada a la vida) de vàries nacions. Psicològicament trobariem persones enyoradores de la protecció de les institucions passades, altruistes i expendidores de profits. La guerra pel passat amagaria la social entre grups i jerarquies, i la lectura de la Història tornaria a carregar-se de presentisme. L´articulació d´un discurs de tast tradicional en concordància amb els temps va ser necessari en el Castelló encavalcat entre els segles XIX i XX, en vida de Pascual Tirado (1884-1937).

                Anys de trasbalsos més que notables al món que no deixarien de pressionar i incitar a una ciutat que cada vegada era menys petita. Entre 1735 i 1786 els 5.700 habitants van convertir-se en 11.750, aconseguint el sisé lloc de les localitats del Regne. Assolia els 20.000 en 1860, que passarien a 29.904 en 1900 i a 36.781 en 1930. De 1860 a 1900 l´augment resultaria particularment intens, i Castelló seria la quarta plaça valenciana rere València, Alacant i Alcoi, per a descendir a la sisena en 1930 per l´embranzida d´Oriola i Elx (1).

                El segle XIX polititzaria una considerable part dels castellonencs a través de la premsa, la vida social, la milícia urbana i les formacions polítiques a pesar de les mancances censitàries i caciquils en l´exercici del dret al sufragi. Si Larra ens continua seduint, hem de veure el concurs de les classes populars durant les carlinades com a passiu i favorable a l´establiment d´una nova oligarquia de propietaris, professionals i comerciants. Els estudis de Manuel Martí il.luminen un panorama més ric i suggestiu de fenòmens com el republicanisme de la Restauració, de discurs populista atractiu als jornalers, artesans i petits comerciants dels ravals. Potser caldria aplicar el plantejament de Soboul dels sans-coulottes punta de llança de la revolució a punt d´ancorar, seguit en la reinterpretació de les bullangues de Barcelona de 1835-37 (2).

                Un dels punts sensibles d´aquesta participació popular més o menys boirosa, circunstancialment accentuada, rauria en les controvèrsies de la justícia contributiva: ideal que quintes i consums van malmetre. Un debat que es municipalitzaria encara més quan l´ajuntament assumiria la gestió dels odiats consums en 1883-84, moment en que Balbás clamaria contra els que pretenien viure a la moderna gastant a l´antiga. En 1889-90 els republicans combatrien la suspensió de la categoria fiscal de l´extraradi, que oferia certa protecció a les famílies més modestes de jornalers contra el rigor dels consums (3). Les discrepàncies afloraven pels esvorancs d´una comunitat no granítica.

                L´edènic Paradís valencià no es trobava lliure d´escurçons. Després de les doloroses experiències del conreu de l árròs contrari a la salubritat i de la canyamel de rendabilitat a la baixa des del triomf del sucre americà, Cavanilles descriuria una població que ha deixat d´ésser un hospital i cultivadora de forment, dacsa, oliveres, garroferes, fruites i llegums, de destacada collita de cànem quantificada en unes 80.000 roves (1.031.040 kilograms), amb un valor mínim de 74.000 rals i que afeinava a 200 famílies, més de 5 per cent de la població al 1793 (4). Aquest conreu alimentava la confecció de cordes i d´espardenyes d´abast mercantil gairebé local. La competència d´altres fibres la perjudicaria a finals del segle XIX, quan la taronja al regadiu, la vinya i el garrofer al secà, i de l´arròs als marjals impulsen l´agricultura comercial (5).

                L´imperatiu de la millora de les comunicacions es deixava sentir. Des de 1862 Castelló es comunicava per ferrocarril amb València i Tarragona. Entre 1888 i 1907 s´instal.laria la Panderola, el famós tren de via estreta servidor de la indústria i dels interessos taronjaires (6). Les vies condicionaven el traçat ciutadà quan les murades van caure al 1885. Inajornable resultava l´obra del port, impulsada per Gaetà Huguet: el projecte d´El Grau s´aprovava en 1882, i al 1895 es van subhastar les primeres contractacions d´obra (7).

                L´embranzida exportadora de la I Guerra Mundial descobriria les insuficiències d´aquesta xarxa d´infraestructures. Els productes de la Plana viatjaven pel carrilet de La Panderola envers el nostre port, on embarcaven en naus de cabotatge que els conduien a Barcelona, gran centre de les rutes atlàntiques. La preferència en els comptats vagons per la càrrega de taronges en detriment de la de taulellets provocaria agres disputes i denúncies d´afavorir els interessos dels terratinents. Sota l´encara densa atmosfera agrària de Castelló s´experimentarien les vagues dels espardenyers al 1920-22, a la par que en Vila-real. Malgrat restar per sota de les 20 fàbriques de taulellets de l´empori d´Onda, disposava de 6 establiments d´aquest ram amb 200 treballadors al 1914. El nombre d´empleats en la indústria de l´alimentació saltaria de 605 a 1.013 entre 1914 i 1925 (8). La ciutat es transformava.

                Allò reclamava dignificar col.lectiva i culturalment la capital provincial, on hi era destinat un estrat funcionarial castellanoparlant i una guarnició militar a considerar: si durant el cop d´Estat de 1923 es va mostrar activa a favor de Primo de Rivera, al 18 de juliol del 36 no es revoltaria contra la legalitat republicana, i el comandant Primitivo Peire (cap del batalló de metralladores número 1) es mantindria fidel (9). En el món de la cultura erudita i lletrada van sobresortir amb veu clara la Societat Castellonenca de Cultura (creada al 1919), la Colònia Escolar Valencianista (1933), i Proa, el Consell de Cultura i Relacions Valencianes (1935). L´aprovació de les famoses Normes data de 1932. Altres formes de la cultura popular de masses tampoc es dormirien. Des de principis de segle el futbol guanyaria amb rapidesa aficionats i moltes entitats esportives es convertirien en representants de no poques localitats europees. El Deportivo, el Castalia, el Gimnástico, el Cultural i el Cervantes van precedir al C. D. Castellón, fundat al 1922. Per un altre cantó, La Magdalena es mantenia ben present en el cor dels castellonencs en la dècada cinematogràfica i automovilística.

                Les festes populars i els nous esports també protagonitzarien la revifalla de la personalitat d´altres poblacions valencianes. El València F. C. es fundaria en 1919, i entre 1927 i 1934 les Falles es dotarien de Comitè Central, del programa de la Setmana Fallera, de la primera Cridà, de l´Exposició del Ninot i d´un nombre de comissions més acrescut. En Alacant s´iniciarien les modernes Fogueres de Sant Joan al 1928. Els folls anys vint que canviarien la vida de considerables capes ciutadanes no esborrarien les identitats municipals. Al contrari, serien potenciades. Manuel Martí i Ferran Archilés han comentat el contrast entre la nacionalització política espanyola i la cultural dels valencians, no aconseguint la segona l´èxit d´aquella (10). De fet l´edificació de l´Espanya liberal animaria la de la València regional en grau diferent. Podem establir a títol provisional tres fases cronològiques si atenem al cas de Castelló.

                En una primera, de 1833 a 1883, la nova capital provincial atresoraria una indiscutible valenciania de socarrel, temperamental si es vol, a vegades exhibida en actes cerimonials en mostra de deferència. Durant la breu estada d´Isabel II del 2 al 3 de juny de 1845 parelles de llauradors ballarien en el seu honor seguint els usos del país, a més de fer-li oferiment del clàssic present de productes terrassans (11): actitud amb moltes equivalències a la dels basconavarresos autoproclamats els espanyols més purs i genuïns.

                Més tard, entre 1884 i 1918, la personalitat valenciana i foral ja estructuraria coherentment el discurs oficial de la ciutat, compartit en major o menor mesura entre les distintes forces polítiques.

                De 1919 a 1936 aquest discurs, plenament partícep de la Renaixença precedent, orientaria bona part de les flamants manifestacions socials en sentit d´un valencianisme castellonenc, al bell mig de la primera concreció de la cultura de masses local. No és gens estrany ni casual que Tombatossals vinguera al món en aquella època, per lliuraments entre 1922 i 1924 i al 1930 en forma de llibre publicat per la Societat Castellonenca de Cultura, en una de les Edats Daurades  de la nostra vida localista.

                 NOTES

1. AA. VV., Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. L´època dels nous moviments socials, 1900-1930, VIII, Barcelona, 1997, p. 92. V. M. Rosselló, op. cit., pp. 480-481.
2. M. Martí, Cossieros i anticossieros. Burgesia i política local a Castelló (1875-1891), Castelló, 1985. A. Mª. Garcia Rovira, La revolució liberal a Espanya i les classes populars, Vic, 1989.
3. J. L. Herranz i P. Redó, Republicanisme i valencianisme (1868-1938): La família Huguet. Pròleg i epíleg de M. Martí, Castelló, 1995, pp. 58-60.
4. A. J. Cavanilles, Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura y Frutos del Reyno de Valencia, I, València, 2002, pp. 102-105.
5. J. L. Herranz i P. Redó, op. cit., pp. 18-20.
6. V. M. Rosselló, op. cit., p. 481.
7. J. L. Herranz i P. Redó, op. cit., pp. 82-85.
8. V. Soler, Guerra i expansió industrial: País Valencià (1914-1923), València, 1984, pp. 35-37, 42-45, 88 i 127.
9. AA. VV., Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. De la gran esperança a la gran ensulsiada, IX, Barcelona, 1997, p. 217.
10. M. Martí i F. Archilés, La construcción de la Nación española durante el siglo XIX: logros y límites de la asimilación en el caso valenciano, a España, ¿nación de naciones? Ayer, 35, Madrid, 1999, pp. 171-190.
11. J. A. Balbás, Cosas y casos de Castellón. Estudios históricos, València, 1883, pp. 237-239.

L´ESTIRP DELS GALIFANTS.

                El protagonista epònim de la magna obra de Pascual Tirado és el famós gegant de més de 34 metres, o 153 pams, Tombatossals. Aquest galifant era un ésser fantàstic tant per les circunstàncies de llur naixença, els amors de Tossal Gros i Penyeta Roja, com per les seues aptituds. Llur indumentària evocava la d´un caçador ferotge de perillosos animals amb tocs de llaurador castellonenc :

                “Vestia jopetí de pells d´óssos, faixa roja d´estamenya, samarra de pells de llebres ab botons de telles de riu, camatges de pells de llops, sabocs de suro d´Eslida, i en la mà un gran capell cendrós de cuiro d´elefant, doblada l´amplíssima ala de davant per una flor carabassera, ab un fiblall subjecta, i engarlandat entorn per una llista que ab lletres bordades diu: “Bon pit, bon cànem””  (1).

                La seua força llegendària no es barallaria amb el seu cor tendre i generós (2), i llurs missions en compliment de les ordres del rei Barbut i de la infanta eren d´inequívoc altruisme. En l´extraordinari apòleg de la canya rostint-se al foc de la llar mentre demanava angoixada l´ajuda de la canyeta del voladoret, En Josep posaria en boca del gegant una emotiva reflexió sobre la compassió i la germanor entre les criatures, allò que mig segle després es diria la solidaritat (3). La seua creativitat infantaria a l´ensems una companyia de gegants susceptibles d´heroització sense perdre la més entranyable de les humanitats. El burleta apel.latiu d´homenàs els faria tocar de peus a terra, en l´escatològic Tragapinyols o en el coratjós Tombatossals (4): qualsevol campió de la més noble causa s´enamoraria de la Serena de la Mar fins a fer el bajoca i causar la ironia dels bons amics. En la campanya de les Columbretes Tombatossals és revestit amb la bíblica condició de Samsó galifant (5). Pascual Tirado era partidari del protagonisme, i de la trascendència, dels Grans Homes en la societat, solcant una arrelada constant cultural, fent de Tombatossals el seu model més aconseguit, sense entrar massa en farina en el tarannà dels seus companys d´aventures Arrancapins i Bufanúvols.

                El seu heroi lluiria l´originari i salvatge atavisme del gust de Friedrich Nietzsche, evocador de temps més arriscats i emocionants. Si comparem l´alçada de Tombatossals amb la del Super-home pregonat pel filòsof alemany, comprovarem l´enorme distància que els separaria en llur prometeica condició. Mai el castellonenc censuraria d´instint gregari la conservació de la vida humana, i la persona noble no s´enorgulliria d´una originària carència de raó, car la vida no hauria de depredar sense misericòrdia. L´heroi, el Super-home, no era per a En Josep l´agressor de les aborrides convencions socials per un punt orgullós. D´arrelat catolicisme, negaria la castradora condició de la religió, i els seus galifants encarnarien el tradicionalista univers dels grups socials, mai una avantguarda feixista.

                Era Pascual Tirado deutor de les concepcions de raça de la Renaixença. Víctor Balaguer pensava que la vida en comú d´un conjunt de famílies en un país, dotades d´una llengua i una conciència cada cop més estreta, creava l´interés i l´aspiració de l´existència comunitària que es concretaria en la raça, amb repercusions en l´organització política i en la marxa de la Història. Hi habitaven en Europa la raça llatina, l´alemanya, l´eslava, l´escandinava, l´anglosaxona, la grega i una intrusa turca. En conclusió, una pàtria com la catalana originava un constitucionalisme racial conqueridor del futur sota el comandament d´un Gran Home, d´un Godofred alliberador de la Nova Jerusalem, exponent virtuós de la raça. Aquest pensament racial era més sociològic que biològic, molt pautat per una Història llegida en teleològica clau progressista (6).

                Un admirador de Balaguer, el valencià Constantí Llombart, acceptaria la base historicista de la raça. La literatura nacional la treuria del pou de l´ensopiment creatiu, ja que tot idioma en personalitzaria una. Al si de la incompleta, sense Portugal, nacionalitat ibèrica, el poble valencià conformava una autèntica raça destacada per llur competència, artística, marcial i científica, amb una dolça parla com la italiana, greu com la castellana, polida com la francesa i amb la sofisticació filosòfica de l´alemanya. La família, el municipi i sobretot la província nodrien la societat natural humana de tradicions impulsores del progrés (7).

                El castellonenc Gaetà Huguet homenatjaria a Llombart al 1893 quan considerava l´existència de dos tipus bàsics de races o de pobles, els afeminats adaptables i els inconqueribles virils: Sagunt acreditava al valencià entre els prestigiats masculins. En La Nostra Terra defensaria la rellevància ètnica de la pàtria valenciana, en consonància amb llur explendorós passat, pel foment econòmic, social, científic, literari i artístic possibilitat per l´amor al treball i l´enèrgic tremp racial (8). Els gegants de Pascual Tirado hi participaven d´aquestes idees. No hem d´oblidar que el propi Huguet era un entusiasta de la promoció i ensenayment del valencià, cooperant amb mossèn Alcover, que a l´octubre de 1921 visitaria Castelló en companyia de Francesc de Borja Moll, a més de publicar la Gramàtica valenciana de Lluís Fullana Mira (1922). La socarroneria d´En Josep indicaria a Alcover com certes paraules valencianes presentades per Huguet de l´estil de pabesant o fermaler no eren més que invencions venerables mai sentides fins aleshores. Comentaris a banda, Pascual Tirado participava del cercle de La Veu de la Plana, fundada al 1916, acusada de conservadora i separatista pels republicans més oficialistes.

                Les troballes i les controvèrsies sobre la Prehistòria castellonenca, presents en la Cova de les Meravelles, la llar de Tombatossals, o en la descripció de les Columbretes (9), hi contribuirien a l´ensems. El descobriment al 1907 de les pintures rupestres de la Roca de Cogul, al Sud de Lleida, aceptada la plena veracitat de les d´Altamira, principiarien la recerca que menaria a la troballa pocs anys més tard de catorze coves i balmes amb pintures (dites més tard llevantines) en el barranc de la Valltorta, al terme municipal d´Albocàsser. Van guanyar l´atenció de dos grups investigadors, el de l´Institut d´Estudis Catalans de Duran i Sanpere i el de la Comisión de Investigaciones Prehistóricas y Protohistóricas creada pel Museo de Ciencias Naturales de Madrid, dirigida per Obermaier. La pol.lèmica es va encendre en 1915 al voltant de llur cronologia, inclinant-se els de l´Institut per una datació més recent de la fauna plasmada. Hi destacaria Pere Bosch i Gimpera, compromés professionalment amb la investigació del Baix Aragó tutel.lada per la Mancomunitat catalana. En 1924 la Societat Castellonenca de Cultura publicaria la seua obra Els problemes arqueològics de la província de Castelló. Més tard, al 1932, defensaria en Etnologia de la Península Ibèrica les arrels africanes dels primers pobles protohistòrics de la façana mediterrània, els ibers, entre ells els ilercaons situats entre l´Ebre i el Millars a vora mar abans de les serralades del Maestrat, a més de traçar el possible mapa de les poblacions preromanes resistents a unificacions artificials i superestructurals com la romana, segons s´encarregaria d´acreditar l´experiència dels regnes medievals de la Reconquesta. Als anys vint i trenta l´etnografia cultural i l´autonomisme caminaven junts, i la colla de Tombatossals no trobaria dificil emanar del passat rondallístic i gloriós de la raça valenciana.

                La terrible i vergonyosa experiència nacionalsocialista desacreditaria la categoria racial en el discurs polític civilitzat. La defensa d´una ètnia valenciana ens causa hui estupor. En l´època de Pascual Tirado, no, quan encara pervivien els imperis colonials i el racisme s´imposava amb fermesa en societats liberaldemocràtiques com la dels Estats Units. En el transcurs de l´àcrata Congrés de Saragossa de 9 de maig de 1936 es propugnaria l´eugenèsia com a mitjà de millora efectiu de l´espècie. L´estirp de Tombatossals era, al nostre entendre, més racial que racista, malgrat la guerra contra els filisteus de les Columbretes, més representativa de valents en l´òrbita d´Huguet, d´uns idealitzats llauradors de Castelló.

                NOTES

1. La Societat Castellonenca de Cultura publicaria en forma de llibre Tomba Tossals. Contalles de la  terra. Edicions posteriors de l´obra serien la realitzada per L´Estel a cura de Lluís Meseguer (València, 1988), la d´El Grill 3 i 4 amb una introducció del mateix Meseguer i un glossari i propostes didàctiques de Mª: Àngels Corbatón (València, 1998), i l´edició bilingüe d´Ellago Ediciones (Castelló, 2005). Nosaltres hem utilitzat l´edició de 1998, citada endavant com a T. La cita correspon a les pàgines 31-32.
2. T. p. 121.
3. T. pp. 36-40.
4. T. pp. 67 i 72.
5. T. p. 91.
6. V. Balaguer, Mis recuerdos de Italia, Madrid, 1892.
7. C. Llombart, Los fills de la Morta-Viva. Apunts bio-bibliográfichs pera la Història del Renaixement lliterari llemosí en València, València, 1879.
8. F. Archilés, Contra “el fermaler verí centralista”. Gaietà Huguet i les possibilitats i els límits del federalisme al País Valencià, a Pensar la nació històricament.  Afers, 44, Catarroja, 2003, pp. 107-140.
9. T. pp. 57 i 90.

ELS GEGANTINS TREBALLADORS DEL CAMP.

                La capital de la Plana ha conservat fins no fa gaire el flaire rural que li atorgava el títol indiscutible d´agrociutat. Des de 1251 els esplets dels seus camps alimentarien als seus habitants directa o indirectament, amb les clàssiques anyades dolentes i puntuals canvis en l´orientació dels conreus. La comunitat agrària de Castelló detentaria històricament una personalitat ben marcada. Les autoritats muncipals forals l´estructurarien regulant el procediment judicial del clam i significatius punts de l´aprofitament agrícola, de l´explotació ramadera, de les obligacions contractuals, etc. (1). Era una comunitat que distava de cap Arcàdia de bucòliques tonalitats, en la que la divisió social fomentava un grup de conreadors sense béns propis suficients, obligats a llogar-se a jornal: el 67´9% dels camperols de la Plana no posseien més de 12 fanecades, en el millor dels casos, a principis del segle XX (2). La parcel.lació de la propietat del sòl causava una inquietant manca de liquidesa econòmica, que pressionava el crèdit rural a l´alta fins a extrems usuraris. També es sentia la falta d´adobs i d´animals de treball (3).

                Aquesta societat no sempre exterioritzaria llurs contradiccions abrandadament.  Molts dels camperols acostumaven a residir en Castelló: al centre els propietaris i llauradors de rendes mitjanes, i en els ravals els jornalers. Els mecanismes interclassistes d´interacció personal evocats per James Casey eren de gran eficàcia: ja els llauradors rics del segle XVII no trobaven la porta tancada a la promoció social, i disposaven d´una bossa de candidats municipals junt a la dels nobles cavallers, dels ciutadans i dels artistes, fet excepcional en la vida ciutadana de les Espanyes coetànies (4). Els vincles també rotllarien quan la inclemència apropara al petit llaurador i al jornaler en un mossaïc de fragmentada propietat. Les alternatives de la fortuna es procuraven encarar amb determinació. Aquella societat mai cauria en la immobilitat rocallosa. Després de l´època fundacional (1251-1272), els castellonencs van acometre un intens treball de regulació de llur terme (1273-1379) i de protecció contra la ramaderia forastera (1380-1462), impulsant una destacada embranzida agrària que els menaria, dins dels paràmetres mediterranis, al conreu successiu de la canyamel i l´arròs, el cànem i el garrofer, i la taronja, eixamplant els camps cultivats i la qualitat del regadiu. El llaurador benestant Pascual Tirado, amb béns en la majoria de les partides castellonenques, dedicaria Tombatossals a aquesta comunitat idealitzada, unida pels vincles interclassistes del veïnatge i la bonhomia.

                La raó que motiva les aventures al servei del rei Barbut hi era en l´estat decadent i llastimós de les seues terres, la veritable finca d´un propietari ric amb un grapat de problemes (5):

                “Lo seu palau, cormejava un tossalet d´on contemplar podia tot lo seu regne; una rodalada de planícia que la mar rodejava i les muntanyes; un clot de vegetació extremada, mes tot abandonat; tot: secallosos pinars, palmeres desllenguides, retorçudes oliveres, garroferes esmortides; d´argilagues, fenassos i piteres, no cal parlar-ne… Molt a propòsit per a fer la gran preà los gavelladors… i no res més. ¡De raboses i llops, un estol, i serps, ni que foren cabirons!”

                Amb semblant panorama l´ancià rei, massa generós i de mànega ampla, repartiria llurs béns entre els seus fills abans de morir, i cadascú hauria de millorar la corresponent banda de l´herència (6). Rafael Altamira comentava al 1905 que un dels costums generals a les poblacions rurals dels països llatins era la divisió dels béns de l´herència, en vida d´un progenitor d´edat avançada. En ocasions es concertava pública escriptura que li lliurava l´usdefruit, si bé els resultats no acostumaven a resultar-li bons, segons testimoniava la dita de Pego “El que donació en vida faça, que li piquen el cap” (7). En Josep no turmentaria al pobre rei per tals viaranys, conservant-li govern i dignitat material, a més del dret inajornable de dir la seua en el casori de la infanta. Abans del festeig oficial dels nuvis, relata Altamira, la família s´informava de les condicions personals i socials del pretenent. Quan es ponderava una fadrina pensant en el matrimoni, el varó l´ataüllava, com faria Tombatossals amb la Serena de la Mar (8). Recordem que la tafulla és una mesura agrària del Migjorn del País normalment equivalent a una sisena part de la fanecada (9). Pascual Tirado va transmetre aquest complexe univers sense acritud: la generosa colla de Tombatossals exemplificaria la generositat més proverbial.

                Contractada a iniciativa de la família de propietaris del rei, l´hi escauria millor l´apel.latiu de colla de treballadors, on cadascú detentaria una especial funció (10). Clar que en les intencions de la rondalla no en figurava la redacció de cap contracte notarial engolfador de propis i estranys amb contraprestacions, terminis estacionals o pagaments. De fer-ho es concertaria seguint els usos de treure a mitges o a fiat. En les millores agràries la nostra colla practicaria l´ús i costum de bon llaurador quan arrancava les arrels emprenyadores del conreu, cremava les perjudicials herbes, preparava la llaurada dels camps i acordellava les sèquies (11).

                La única compensació després de tant d´esforç seria la ironia contra la confiança del cap de colla, aviat apaivagada (12), car l´economia moral del relat gira al voltant de la generositat, sense explotacions ni protestes: estimat ideal del populisme agrarista catòlic. Les mercantívoles taronges, causants de conflictes en la Borriana de 1933, no mereixerien gran atenció (13), en contrast amb els pinyolers pins de l´arbreda plantada en honor de la Serena (14). En alguna ocasió es deixaria sentir la feixuga vida dels camperols de debò, i quan treballaren amb ganes els de la colla:

                “Pegaren ab més afany i goig que si els hagueren perdonat dos terces de contribució.” (15)

                En 1907 la comunitat de llauradors de Vila-real es planyia de la tributació estatal, que penalitzava amb rigor l´esforç dels camperols amb modestísims mitjans de financiació i de producció, amb l´inevitable agreujament dels problemes (16). Entre les tasques més costoses a la par que atractives sol.licitadores de l´empar fiscal es trobaria l´apertura de pous d´extracció de les aigües soterrànies de les capes freàtiques, junt a la de sèquies i reguers. Mentre de 1858 a 1910 l´espai agraria de la Plana augmentaria per la roturació de nous conreus, als següents deu anys el regadiu seria el que creixeria en més d´un 22%, transformant enclaus de secà (17).

                El pensament de regeneració hidraulista defensat per Joaquín Costa va ser molt valorat durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Es van crear les Confederacions Sindicals Hidrogràfiques o d´aprofitament integral de les conques fluvials, sota la protecció política del comte de Guadalhorce. Sobre la rambla de la Viuda, afluent del Millars, s´erigiria entre 1913 i 1925 l´embassament de Maria Cristina, que va precedir als de Sitjar i d´Arenós, i al de Santa Quitèria, diversificant i ampliant la superfície permesa per la venerable sentència arbitral de 1347 (18). El nostre autor explicaria el Millars amb una etimologia evocadora de prosperitat de recursos a bastament (19), no menys atractiva que la descripció del projecte d´embassament proposat per Tombatossals (20):

                “Tahor, lo vostre germà, lo fill major del rei Barbut, serà de tot content… i si la rodalada de l´altre fill segon, Casse, no pot abeurar d´aquest riu que a millars trametrà cap ací los beneficis, aleshores, mireu, senyor rei, darrere d´aquells tossals de ponent –on està nostra cotxera i nostra cova de Maravelles a manta- n´hu ha un barranc, que més sembla per sa amplària, que sols brama de quan en quan , però quan brama a res de profit porten ses enterbolides aigües. Jo pararé la corrent, la travessaré un tossal sancer, i l´aigua arremolinada, brumidora, al vore´s detinguda, empantanada, pujarà: allò serà una escudella gran, una vidriola on se guardarà per a l´estiu l´aigua que brusenta se´n fuig ara cap a la mar; i lo gran Bufanúvols, mon volgut company, ja s´encarregarà de bufar de ferm, d´armar tronades i pluges fortes, de fer córrer l´aigua que al vessar per barranquissos i fondàries abocarà a la rambla.”

                Gran gesta, sense dubte. Uns aconseguiments excepcionals, que excepcionalment serien a l´abast d´uns quants. Cavanilles s´admiraria d´un avantpassat d´En Josep, el patrici Miquel Tirado, que al 1790 resoldria amb èxit el plet entre Castelló i Almassora sobre la divisió i conducció d´aigües del Millars, obrint-se una nova canalització cap a la primera que transitava per l´interior d´un terreny foradat de variada natura geològica, assegurada per un conjunt de voltes i dotada de 21 respiraders o pous d´eixida de deixalles. L´obra era valorada en 34.000 pesos (21). Una notable fita tras cinc-cents anys de control d´Almassora del tram, susceptible d´impressionar la fèrtil imaginació del nostre autor, creant un Tombatossals eficient i generós que encaixava a les mil meravelles amb el retrat de Miquel Tirado consignat per Balbás (22). L´univers camperol de Tombatossals s´erigiria amb els carreus de la vida social i històrica castellonenques, sempre al servei d´un Mas acollidor de tots els seus habitants, segons la sensibilitat del populisme catòlic, pal de paller d´un país a engrandir i estimar, la Plana.

                NOTES

1. Ll. Revest (editor), Libre de Ordinacions de la vila de Castelló de la Plana, Castelló, 1957.
2. M. V. Balaguer, Conflicto y revolución en las comarcas de Castellón, 1931-1938, Castelló, 2006, pp. 45-46.
3. R. Garrabou, Un fals dilema. Modernitat o endarreriment de l´agricultura valenciana, 1850-1900, València, 1985, pp. 193-197.
4. J. Casey, Terra i societat a Castelló de la Plana, a La terra i els homes. El País Valencià a l´època dels Àustries, València, 2005, pp. 273-310.
5. T. p. 25.
6. T. p. 26.
7. R. Altamira, Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de Alicante, Alacant, 1985, pp. 20-22.
8. R. Altamira, op. cit., pp.14-15. T. p. 49.
9. C. Alsina, G. Feliu i Ll. Marquet, Diccionari de mesures catalanes, Barcelona, 1996, p. 237.
10. T. pp. 26-27.
11. T. pp. 33-34.
12. T. pp. 32-33.
13. M. V. Balaguer, op.cit., p. 98.
14. T. pp. 53-54.
15. T. p. 52.
16. R. Garrabou, op. cit., pp. 207-213.
17. M. V. Balaguer, op. cit., p. 45.
18. S. Selma, Aigua i terra a la plana del Millars. La sentència arbitral de 1347, a Usos i conflictes de l´aigua, Afers, 51, Catarroja, 2005, pp. 397-406. T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 2003, pp. 243-252.
19. T. p. 34.
20. T. pp. 34-35.
21. A. J. Cavanilles, op. cit., p. 104.
22. J. A. Balbás, op. cit., p. 67.

LAUS PATRIAE.

                La reverència hispana entonada per Sant Isidor es convertiria en valenciana pels nostres cronistes de l´Edat Moderna, i la Nova Planta no trepitjaria el patriotisme erudit d´abast municipal, i regnícola a cops. El liberalisme, més o menys moderat, l´insuflaria aires nous. En la ciutat d´Alacant, flamant capital provincial, En Marià Roca de Togores, marquès de Molins, encunyaria en 1841 la dita de La millor terra del món en lírica epístola a l´escriptor costumista Manuel Bretón de los Herreros: glorificava el benigne i termal ambient hivernal en contraposició a la gèlida Madrid. Els delectosos raïms i torrons afalagaven al comensal en una terra d´alegre i festiva vida social amb gents d´aguda socarroneria. En 1848 el setmanari La Nube, que no volia parlar de política, frissaria amb la processó de la Mare de Déu dels Socors als carrers del popular Raval Roig, quan la sequera castigava de valent, i les parelles de ball i la música valenciana composaven un espectacle d´harmonia comunitària a la vista dels senyors locals. Amb raó els bons fills d´Alacant van increpar als periodistes madrilenys que els tractaven d´africans salvatges (1). En Castelló persones com Arcadi Llistar Escrig van consignar les belleses de la terra i l´agradós clima d´una ciutat envoltada d´hortes, de cromàtiques flors i alqueries de blanc immaculat, els regals divins de la pau garantida per la restaurada monarquia allà per 1887 (2).

                La Renaixença cavalcaria sobre el tigre de l´agitació social, i tractaria d´eixir-ne respirant l´aire pur del bucolisme rural. Les muntanyes gaudirien de les màximes reverències al simbolitzar el caràcter patri més autèntic. No calia anar a Suïssa quan el Tibidabo, Montserrat i el Montseny pregonaven els seus encants artístics i morals als ulls de Pròsper de Bofarull, i quan Bonaventura Carles Aribau es planyia de separar-se´n. La personalitat marcada dels colossos de rocalla els animava en la sensibilitat dels poetes. Verdaguer cantaria Montjuïc com un custodi gegant de la seua filla Barcelona, portadora de roca en llurs entranyes i esdevinguda geganta de braços que tocaven serres i que avassallava la mar. Teodor Llorent agegantaria igualment Penyagolosa i el Montgó, l´enamorada parella del tità del Nord i la reina mora del Sud a cada extrem del Regne. La benèfica ascendència dels esperits de la llar s´encomanava a la verda terra de melodioses aus i serena mar, amb honestes i  guapes llauradores que exemplificaven el mistralenc perfil de Mirèio en València (3).

                Tant d´almíbar va ser agriat pel naturalisme literari i la crítica social del trenc d´alba del segle XX. Als voltants de 1898 Vicent Blasco Ibáñez denunciaria en el jardí hortolà un camp rònec i degradat per l´estultícia dels grups camperols, l´antitètica barraca de la llorentina, a la que arribaven els corruptes aires de la ciutat marginal (4). El camp ja no era el relaxant passeig de diumenge de les benpensades persones benestants quan les lletres mostraven els aires de censor. En El Crit de la Muntanya d´agost de 1923 Vicent Tomàs i Martí incitava als llauradors valencians a defensar aferrissadament els seus interessos contra l´explotador egoisme de l´Estat centralista (5).

                La controvèrsia de l´Himne Regional il.lustra aquest xoc entre un valencianisme més autocomplaent i un altre més crític, quan el paradís s´emboirava. En 1917 es presentaria Vent de Ponent  de Santiago Cebrian Ibor, himne valencianista que expressava a través de la molesta ponentada el fàstic per la perjudicial dominació centralista. Els homes de la Terra, els llauradors, haurien de protegir del perill una pàtria que s´hauria de desempallegar de la decadència: el cànon nacionalista dels catalans Segadors aterrava entre nosaltres. En canvi al 1925 va ser triat en qualitat d´Himne Valencià el de l´Exposició Regional de 1909, amb música del mestre Serrano i lletra de Maximilià Thous, obsequiós amb Espanya. Des de Castelló Gaetà Huguet opinaria que el vestit d´una fadrina, l´Exposició citada, no feia honor ni servia a la Reina de València, criticant llur falta de veritables valors ètnics, productius i democràtics valencianistes, titllant-la d´inconscient. L´aleshores alcalde de la ciutat Salvador Guinot participà en els actes de proclamació de l´Himne Regional per pressions sociopolítiques, al dir de les llengües més desinvoltes (6).

                Pascual Tirado vitalitzaria l´ideal renaixentista del país ajardinat. El seus símbols van seguir la pauta d´En Verdaguer i En Llorente. Les progenitores muntanyes formadores de l´estirp castellonenca, maridares pel jou nupcial de l´arc de Sant Martí, encapçalarien la idealitzada contemplació del relleu. Tossal Gros i Penyeta Roja, ja esmentada en la delimitació medieval del bovalar (7), eren els prínceps d´una cort integrada pel Tossal de la Galera, el de les Serretes, etc. (8). La bondat de la terra es palesa en els fruits, les flors, els arbres i les modestes i llarguirudes canyes, del tremp patidor i resistent dels castelonencs (9).

                En Josep insistiria en el restabliment del seu encant : els bons camperols antropitzaven el país sense mermar l´exhuberància natural, al contrari. La terra eixuta i rocallosa criadora de bèsties de tota mena, mancada d´arbres acollidors d´aus, l´aliàs, es convertiria en el seu revers hortolà (10). La gesta es commemoraria en una reinterpretada Romeria de La Magdalena, fita en el record de la Història i de la revolució verda de la Plana tombatossaliana (11):

                “Dia haurà que lo calendari senyalarà vostre planeta, i vos empenyerà a baixar al pla, a viure allí, deixant-vos aquestes roques i altíssims cingles, recordança de vostre passat, i que l´enyor atraurà tots los anys, a vós i a vostres hereus i descendents, a visitar-les en peregrinació divertida i gojosa.”

                Partides del terme com Pi Gros serien batejades per la repoblació forestal dels gegants (12). Resulta il.lustratiu comparar els noms d´aquestes partides al segle XVII amb les de l´època de Pascual Tirado (13). En la primera hi trobariem la d´Ullastres, Benadreça, Collet, Pastora, Arboleda, Pla del Moro, Colomers, Coves del Colom, Sant Francesc, Santa Bàrbara, Pi Gros, Penyeta Roja, Racó de Na Gascona, Pas de Canet, Camí Reial, Camí de Borriol, Camí de l´Alcora, Camí d´Almassora i Barrancs de Fraga; i en la segona Tacsida, Plana i Ramell Benadreça, Rafalafena, Coscollosa, Soterrani, la Plana, Almalafa, Gumbau, La Magdalena, Fadrell, Censal, Bovalar, Molinera, Canet, Vilamargo, Vinatxell, Cap, Brunella, Catalana, Marrada, Estepar, En Trilles, Travessera, Senillar, Patos i Joquera (sense comptar la d´El Grau).

                Mentre el segle XVII descriu més el relleu, la fitografia i el viari, el XX rememoraria topònims d´alqueries islàmiques anteriors a la fundació cristiana de Castelló: Taccida/Tacsida i Almalafa/Almahala. De Benihayrem/Benifayrem, Biahut/Binafut, Binaciet o Benimarhua ja no hi trobem referències. Rafalafena té idèntica arrel àrab (14). El nostre autor no tractava d´escriure una obra historiogràfica esbrinadora d´arrels orientals, i optaria per una altra via, més centrada en els accidents geogràfics i la vegetació. Coneixia força bé tot el nostre terme, amb possessions familiars en moltes partides. En la de La Magdalena disposava del Mas dels Mirona, no lluny de la Cova de la Seda (15). Va dividir-lo simbòlicament entre l´Horta (el príncep Tahor) i el Secà (Casse). L´episodi de la conquesta de les Columbretes, pelades de vegetació, culminaria el sotmetiment de les terres dolentes, destinades a la transformació. De fet la confiança de Tombatossals en una obra sostinguda per la voluntat de Déu (16) proclamaria el dret i el deure a reconquerir el Paradís, encara no perdut per a la Humanitat.

                En la seua reformulació mitològica del lliure albir de Trent, la fe ajudaria la correcta acció personal, aconseguidora de la salvació terrenal pregonada per la vegetació edènica. El Laus Patriae del nostre autor no es complaia en la passiva visió d´una terra idealitzada, sinó en la regeneració infantada pel treball, sense tibantors socials. El Paradís era a l´abast de les persones generoses i feineres: l´apropiació subjectiva de l´objete devocional s´enfortia. Regeneració personal i social s´hi autoalimentaven, i apuntarien a l´aconseguiment d´altres objectius profitosos per a una beneïda terra d´una regió meravellosa.

                NOTES

1. F. Gil Sánchez, Alicante de la A a la Z, Alacant, 1983, pp. 94-95. Arxiu Municipal d´Alacant, La Nube, Hemeroteca, 4108, números 1 (21 de setembre de 1848), 9 (16 de novembre de 1848) i 10 (23 de novembre de 1848).   
2. M. Martí, op.cit., p. 17.
3. G. Grilli (editor), Antologia de poetes catalans. Un mil.leni de literatura. Del segle XVI a Verdaguer, II, Barcelona, 1997, pp. 372-380, 390-392 i 524-530. T. Llorente, Poesia valenciana completa, València, 1983, pp. 104-106, 152-153 i 156-159.
4. V. Blasco Ibáñez, La barraca, Madrid, 1998.
5. A. Cucó i R. Blasco (editors), El pensament valencianista (1868-1939). Antologia, Barcelona, 1992, pp. 217-219.
6. F. Pérez Moragon, Contra l´Himno Regional, València, 1981, pp. 17-18, 24 i 59-61.
7. Ll. Revest (editor), op. cit., p. 69.
8. T.  pp. 19-23, 28 i 75.
9. T. p. 36.
10. T. pp. 32-33.
11. T. p. 35.
12. T. p.. 51.
13. J. Casey, op. cit., p. 276.
14. E. Guinot, Cartes de poblament medievals valencianes, València, 1991, pp. 250-251.
15. Ll. Meseguer, Castelló literari. Estudi d´Història Cultural de la Ciutat, Castelló, 2003, p. 298.
16. T. p. 36.

AL CACIQUISME, GUERRA DE CANYES.

                Gràcies a la valerosa acció de Tragapinyols la mainada senyorial de Garxolí del Senillar patiria l´alliçonadora derrota a mans de la Companyia de Sant Cristòfol, fidel servidora del rei Barbut (1). La guerra contra els senyors, divertida a Tombatossals, no semblava una simple curiositat d´antiquari, i no pocs polemistes liberals opinaven que l´Espanya de principis del XX encara restava sotmesa a una nova versió del feudalisme, el caciquisme. Un dels seus assots més reeixits, Joaquín Costa, pronunciaria al 1901 en l´Ateneu de Madrid Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno de España (2): l´embranzida revolucionària no consolidaria la sobirania nacional i una minoria corrupta segrestaria la vida parlamentària i política. Els notables locals o cacics controlaven els municipis, viciant els processos electorals en connivència amb els governadors provincials. L´educació, la promoció agrària i el respecte a la llei hispànica tradicional eren les seues víctimes.

                El vigor de la denúncia de Costa no ha de posar en l´oblit les anteriors, ja fartes del divorci entre legalitat liberal i realitat concreta. Preocupació patriòtica i necessitat imperiosa de la crítica pública ja serien consignades, al menys, per persones com Juan Rico (1855), Santiago Ezquerra (1869) i Valentí Almirall (1887) (3). El regeneracionisme colpès per la derrota del 98 adoptaria els postulats anticaciquils fins esdevenir un lloc comú, quan la retòrica tornava a contradir-se amb la pràctica real. La Proclama de Primo de Rivera del 13 de novembre de 1923 es disfressava amb l´exigència ètica de depurar responsabilitats públiques, amb el corol.lari de la intervenció dels militars en les diputacions provincials i ajuntaments (4).

                La ciutat de Castelló no escapava de les xarxes del caciquisme. Manuel Martí ha estudiat el de la Restauració, resaltant la importància del Cossi o aliança entre faccions liberals que no comprenia els carlins, determinats grups de monàrquics conservadors ni certs elements republicans (5). Acusat d´endarrerir el progrés ciutadà, adoptaria una morfologia comanditària semblant a la del caciquisme d´Elx, incorporant a cops nous elements i adaptant-se amb lampedusiana habilitat a les canviants circunstàncies (6). El districte electoral castellonenc reunia àrees rurals amb altres més urbanes: Castelló de la Plana, Vila-real, Almassora, Benicàssim, Borriol i Orpesa. Cada districte triava un diputat uninominal, perjudicant les aspiracions de les forces més progressives, castigades pel frau i la manipulació electoral. En canvi l´ambient ciutadà de la política municipal de la capital era més permeable als republicans possibilistes, aprofitant la renovació biennal de la meitat dels regidors consistorials. L´aplicació del sufragi universal (1891) resaltaria vells vicis a la par que animaria la vida pública amb l´enfortiment del republicanisme i del catolicisme social (7).

                Pascual Tirado no en restaria aliè. Era fill de Manuel Pascual, membre de la corporació municipal de 1876 a 1880, vinculat al Cossi i germà de Vicent Pascual, propietari també cossier. La família materna combinava igualment propietat i participació política. En el cercle de la Societat Castellonenca de Cultura hi eren Salvador Guinot, Joan Baptiste Carbó, Ricard Carreras i Àngel Sánchez Gozalbo, de formació acadèmica i fortuna econòmica amb orientació conservadora i responsabilitats públiques. Guinot aniria del carlisme al conservadurisme monàrquic i al maurisme, exercint la batllia castellonenca en 1907 i al 1925-28. El propietari i cronista Carbó la desempenyaria entre abril de 1922 i octubre de 1923. Carreras era deixeble de Milà i Fontanals, en contacte amb Menéndez Pelayo, i comissari de Foment de la Federació Agrària de Llevant. Sánchez Gozalbo ingressaria en la Falange local. El propi Pascual Tirado seria síndic en el primer ajuntament republicà, presidit per Manuel Peláez Edo, que ja havia sigut alcalde entre febrer i març de 1930: tras la dimissió de Primo de Rivera el 30 de gener d´aquell any, es designaria el 15 de febrer una corporació integrada pels majors contribuents i ex-regidors, el que tornaria el poder públic als republicans castellonencs. L´històric dirigent republicà Fernando Gasset resultaria acusat més tard de caciquil per l´ala més esquerrana del moviment i de tractar de captar els capitostos monàrquics per a la Conjunció Republicano-Socialista, finalment dissolta (8).

                En Josep no mostraria indulgència amb el caciquisme en la batalla entre l´host de Tombatossals i la de Garxolí del Senillar. Els servidors d´aquest eren gent rústica: tres mitgers, catorze gavellers i sis ajornalats que cavalcaven en mules, una mainada de treballadors disposada a combatre pel seu patró. Car les forces d´aquesta partida de la porra n´eren insuficients, el del Senillar es va aliar amb altres notables locals: el senyor del Bovalar (el duc de la Polseguera), el baró del Pla de les Vaques, el seu parent el duc de Vilamargo, el senyor de Tassida, el comte del Censal, el baró d´Almalafa o el comanador del Fadrell, representants de partides del terme rebels a l´autoritat de la ciutat. Tombatossals lluitaria contra aquests cacics del districte electoral amb una sèrie de matissasions (9).

                La batalla de Montornés resultaria més festiva que cruenta. No s´executaria a cap dels comandants enemics, i simplement rebrien una lliçó de humiltat pública amb la intenció d´esmenar llur conducta. Era un toc d´atenció als que volien imposar la seua (com En Garxolí que pretenia casar-se amb la infanta) o no acceptar el flamant ordre públic del rei Barbut (de la nova Castelló). Una classe d´inserció defensada per polítics com Gasset. La catàrtica regeneració moral les asseguraria el reconeixement en l´incipient sistema polític, la idealitzada Cort reial. Aquest regeneracionisme combinava la promoció agrícola i l´anticaciquisme malgrat les vestimentes medievals de les figures de Pascual Tirado.

                A vegades s´ha considerat el patronatge caciquil una derivació del feudalisme. Ernest Gellner els ha diferenciat a partir de l´acceptació dispar dels seus valors per la moral pública: acceptats plenament en el feudalisme, reptant per les clavegueres de la hipocresia liberal en l´altre (10). Així mateix els historiadors de la Revolució liberal en els nostres municipis han destacat el desplaçament de les oligarquies del Vell Règim per noves capes de mitjans propietaris, professionals i comerciants, el que invalida el continuisme denunciat per Joaquín Costa (11). De qualsevol manera aquesta renovació no desterraria certs abusos ni l´aparició d´altres. El llenguatge es tenyiria d´alusions feudovassallàtiques que reforçarien la idea de la pervivència. El pare Lluís Fullana Mira exposaria una visió amable i protectora dels antics senyors de Cocentaina, gairebé en clau de cacics exemplars (12). Pascual Tirado no adoptaria una postura tan favorable, i eixamplaria l´esperit de les anticarlines festes de juliol envers grups més conservadors.

                La integració dels senyors de les partides era obra de l´enèrgica intervenció dels de Tombatossals, fidel servidor de la monarquia que mai suplantaria les institucions establertes: les complementaria en època de crisi. L´honest cap de colla esdevingut brillant general no aspiraria ni a la corona ni al poder autoritari sense termini temporal i ètic. Encarnaria el gegant el mític model del dictator romà, honrat servidor de la cosa pública: era el cirurgià de ferro del regeneracionisme, títol que pretenia Primo de Rivera quan es va decidir a purificar de violència, corrupció i desgavell polític una Espanya traumatitzada. El cop d´Estat de 1923 seria recolzat pels grups rectors de Catalunya, el País Valencià i altres territoris. En novembre d´aquell mateix any Acció Valenciana, impulsada per entitats com Lo Rat-Penat, reclamaria la depuració dels vicis públics en plena concordància amb la Proclama primoriverista, acusadora d´inútils a les diputacions i d´immorals als cacics, defensant la veu autèntica dels valencians, que hauria de ser escoltada sense embuts en una Mancomunitat Valenciana, mai aconseguida per les acostumades suspicàcies territorials i la política dictatorial: en juliol de 1925 suprimiria la de Catalunya. Inclús arribaria a prohibir els cursos de valencià de Fullana Mira en l´Institut d´Idiomes de la Universitat de València (13). Pascual Tirado plasmaria un ideal del valencianisme conservador, decebut idealment per la Dictadura. La construcció de Castelló hauria de coronar-se per una valenta acció valencianista, amb importants colofons exteriors.

                NOTES

1. T. pp. 64-67.
2. J. Costa, Oligarquía y caciquismo, Colectivismo Agrario y otros escritos (Antología), Madrid, 1967.
3. J. Rico, Diccionario de los políticos o verdadero sentido de las voces y frases más usuales entre los mismos, escrito para divertimiento de los que ya lo han sido y enseñanza de los que aún quieren serlo, Madrid, 1855. S. Ezquerra, ¡Los españoles no tenemos patria!, Madrid, 1869. V. Almirall, España tal como es, Barcelona, 1983.
4. J. Casassas, La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Textos, Barcelona, 1983, pp. 81-86.
5. M. Martí, op. cit.
6. S. Forner i M. García, Cuneros y caciques, Alacant, 1990, p. 52.
7. M. Martí, op.cit., pp. 27-28, 36, 142, 193-194 i 197. E. Pérez Arribas, Polítics I cacics a Castelló (1876-1901), València, 1988, p. 53.
8. J. Paniagua i J. A. Piqueras (directors), Diccionario biográfico de políticos valencianos, 1810-2003, València, 2003, pp. 135, 141, 275, 426 i 500-501. M. Martí, op.cit., pp. 282-291. J. L. Herranz i P. Redó, op. cit., pp. 121-151.
9. T. pp. 64-72.
10. E. Gellner i altres, Patronos y clientes en las sociedades mediterráneas, Barcelona, 1985, pp. 9-16.
11. J. Millán, El poder de la tierra. La sociedad agraria del Bajo Segura en la época del liberalismo, 1830-1890, Alacant, 1999. J. M. Pons, Moderats i progressistes a la Lleida del segle XIX, Lleida, 2002.
12. Ll. Fullana Mira, Historia de la villa y condado de Cocentaina, Alcoi, 1977.
13. A. Cucó, El valencianisme polític, 1874-1939, Barcelona, 1999, pp. 175-181.      

TOUR DE FORCE EN ULTRAMAR.

                La guerra agredia el gran nervi del liberalisme més clàssic, el começ que inclinava a les persones a ser raonables i més progressiva a la civilització. Es repudiava la crida a Mart, però la Història europea de 1789 a 1945 es distanciaria considerablement de les utopies pacifistes. La independència, la seguretat i el prestigi nacionals agreujarien nombrosos conflictes. Les historiografies nacionalistes s´esmaltarien de militars glòries pàtries, que exemplificaven la bravura de l´estirp de torn des de la fosca nit dels temps. Una derrota davant d´una potència considerada inferior amb imprudència desllorigaria protestes polítiques i crisis intel.lectuals de complicada solució, en la França de 1870, l´Espanya de 1898, la Rússia de 1904-17 o l´Alemanya de 1918. Quan per primera vegada es declararia en armes la nació, la guerra dominaria el debat ciutadà més enllà del més raonable.

                En les decimonòniques Espanyes les renaixences de les cultures no castellanes apuntalarien el paradigma de la guerra nacional de prestigi, primer en ofrena d´honor a Espanya i més tard en termes propis cada cop més. Exemplar resultaria la Guerra d´Àfrica entre 1859 i 1860. El general Joan Prim telegrafiaria des de París al literat Víctor Balaguer per a que assessorara des de la diputació barcelonina al capità general de Catalunya Domingo Dulce en el reclutament d´una unitat militar no proveïda per quinta, el Terç de Voluntaris Catalans: 500 homes amb uniforme a la catalana comandats per Victorià Sugranyes, actiu voluntari anticarlí que ingressaria en l´exèrcit regular i depurat a causa de llurs simpaties progressistes. També les diputacions basques formarien cossos militars semblants, mes no obtindrien un èxit propagandístic tan aclaparador. El prestigi de Prim, ben servit per Balaguer, Alarcón o Fortuny, i la seua energia marcial, que el faria enarborar la bandera espanyola en l´acció dels Castillejos, situarien als voluntaris en una destacada posició en la batalla de Tetuan, dins d´una força global d´uns 40.000 soldats. Guerra proclamada en contra de la barbàrie del soldà del Marroc i en honor de la corona espanyola, Prim els arengaria prèviament al combat en català, animant-los a comportar-se com a veritables catalans, com a herois que enorgullirien la seua terra natal i rejovenirien les glòries de llurs avantpassats, pròpies de les Termòpiles. Allí en Tetuan van caure no pocs combatents carregant a la baioneta, cas del propi Sugranyes, rebent el bateig de foc una nova classe d´almogàvers.

                Aquests braus i resistents combatents van ser equiparats pel mateix Balaguer als zuaus de les forces africanes de França o als batallons de bersaglieri italians. Clavé cantaria les seues accions, celebrades per molts poetes. Sorgia la identificació de l´expansió catalano-aragonesa medieval amb les aspiracions exteriors, i ibèriques, de les burgesies catalana i, a vegades, valenciana. En 1869 es reiteraria aquesta operació de recluta i propaganda destinada a l´esvalotada Cuba (1). La pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines després de la guerra contra els Estats Units, a més de les desgràcies en les campanyes del Rif, amb derrotes humiliants com la d´Annual (1921), amargarien aquella visió èpica, sense invalidar-la: mentre Costa reclamava tancar fermament el sepulcre del Cid, el regionalisme regeneracionista reclamava una acció imperialista de dignificació estatal. Passada l´hora dels pobles semites de la Meseta del Quixot, era vinguda la dels europeitzats pobles de la Corona d´Aragó, equiparada amb el liberal imperi britànic. Des de La Veu de la Plana Gaetà Huguet s´expressaria en termes semblants al 1916.  

                Els personatges de Pascual Tirado també lluitarien en una campanya colonial, la conquesta de les illes Columbretes, esmentades en L´Atlàntida de Verdaguer. El seu rerefons bíblic apareix amb la caracterització de Tombatossals com a Samsó (2), si bé en la nostra Canaan l´heroi manca de la concupiscència de l´amant de Dalila, i la Llei del Senyor mai s´hi oblidaria: Déu no l´en recorda amb quaranta anys de dominació filistea, puix la conquesta de l´arxipièlag, enriquida amb la rondalla dels xacals convertits en rabosses, s´assemblaria més a les idees del Destí Manifest nord-americà (3). L´eix veterotestamentari s´engalanava amb les formes cortesanes i cancelleresques del gran homenatge literari a les conquestes aragoneses dels segles XIII i XIV, el valencià Tirant lo Blanch, admirat pel nostre autor, que enfilaria exhortacions reials, decissions en la Cort, ambaixades, lletres de combat i tota mena de respostes. Joanot Martorell i Pascual Tirado no dubtarien en imprimir als seus personatges l´esperit croat de la guerra contra els infidels, de grecs contra turcs, de cristofolers contra filisteus acarats en una batalla que combinava humor, compassió, realisme, valor i un fort sentit humà. Tombatossals i els seus campions no lluitarien  pels tresors colonials seguint les petjades d´Hernán Cortés o de Pizarro, sinó per l´honor de la paraula donada, per crear un reialme modèlic.

                La campanya exigia la construcció d´una armada, el variat i a cops còmic estol de l´almirall Tombatossals de pasteres i galiotes, la combinació entre petites embarcacions i vaixells auxiliars de combat dels segles XIII-XIV, temps de la marinera expansió de la Corona d´Aragó (4). Amb bon humor es bandejaria l´espectre de Cavite i Santiago de Cuba, es recolzaria moralment el projecte de Maura de formació d´una nova armada, tècnicament més preparada, i s´aplaudiria el triomfal desembarcament en la platja de Cebadilla, al costat de la badia d´Alhucemes (5 de setembre de 1925), clau en la derrota d´Abd el-Krim.

                Entre les tropes tombatossalianes no s´hi trobarien soldats reclutats pel sistema de quintes. Els capitostos de la Plana no pagarien cap redempció al govern, i acudirien personalment a l´expedició, prova del seu lligam cavalleresc i vassallàtic amb la monarquia restaurada, incompatible amb el feudalisme caciquil esclafat pels gegants. Aquella participació no els deslliuraria de les sàtires del nostre autor, que faria caure a la salada mar al babau del duc de la Borrassa, i rebre cantalades el baró de l´Almalafa i el senyor de l´Estepar (5). Llur pretenciosa arrogància contrastaria amb la valentia i l´encert dels gegants, el nucli dels cristofolers. S´exaltava al soldat honorable que combat valerosament, disciplinat sense perdre l´agressivitat, amb el caràcter de la patidora infanteria, més hàbil que tècnic. Era el model del valerós milicià que terminava fent carrera en l´exèrcit decimonònic sota la napoleònica suggestió del bastó de mariscal. La conquesta de les Columbretes no era una invitació a la revolució social miliciana, ja que cridava l´atenció sobre la idoneïtat de l´aristocràcia, quan la més rovellada no era a l´altura i s´incitava a la nova a posar-se al seu lloc hegemònic. El restabliment de la jerarquia correcta enfortia el ressorgit regne: Pascual Tirado reiterava el crisol patri de Shakespeare.

                La conquesta de les illes sembla anticipar a vegades les campanyes dels Estats Units contra el Japó imperial al Pacífic, amb un enemic ocult i aferrissats combats de posicions. En el que cauria el pobre Cagueme, els filisteus dispararien una pluja de pedres, provocant una situació digna de les ametralladores que barraven mortalment el pas a les trinxeres contràries al front francès de la I Guerra Mundial. La bravura i la habilitat dels nostres paladins evitarien la mortífera espera de l´hivern de 1914 (6).

                L´heroisme en la guerra no conjuraria la trista amargor del patiment, de la pèrdua de l´amic entranyable, de la caiguda dels fills del rei en el camp de batalla. Sobre les nostres Columbretes es projectaria la mirada horroritzada d´Henri Dunant en el Solferino de 1859, quan l´objectiu militar va excedir el tribut en sang. Com tota Troia obliga al retorn arriscat, Tombatossals no deixaria de passar pel tràngol de la mànega d´aigua abans d´albirar la costa castellonenca (7). Deure ètic de combatre i horror pels desastres de la guerra, el fatal aliatge que tormentaria a molts dels que patirien la Guerra Civil.

                NOTES

1. V. Balaguer, Prim. Vida Militar y Política de este General, Barcelona, 1860. Del mateix autor Jornadas de Gloria o los Españoles en África, Barcelona, 1860.
2. T. p. 91.
3. T. pp. 133-144. Llibre dels Jutges, 13-16.
4. T. p. 83. F. de Bofarull, Antigua marina catalana, Barcelona, 1898.
5. T. pp. 86 i 100.
6. T. pp. 106-107.
7. T. p. 111.

MENTRE L´ESPERIT DEL POBLE ES CONSERVE.

                L´idealisme germànic conqueriria progressivament el cor dels pobles europeus a partir de 1815. Fichte plasmaria el jo comunitari de la nació. Schlegel i Herder destacarien l´idioma com l´eix moral nacional, pedra filosofal de la consciència pàtria. L´idealisme absolut de Hegel pretenia reconciliar la humanitat amb el món a través de l´omniscient idea abastadora de totes les coses concretes: llur filosofia de l´esperit i llur dialèctica perfilarien el famós volkgeist. La recepció d´aquest geni popular en Espanya hauria de competir amb la del krausisme. El sevillà José Contero seria un dels seus primers difusors, formant a Francesc Pi i Margall, Emilio Castelar, etc. (1).

                Enric Prat de la Riba aplicaria el hegelianisme en La nacionalitat catalana (1906). La provincialització de l´hivern del poble català es superaria per la renaixença romàntica fonamentada en la solidesa de les classes terrassanes de la pagesia, conservadores dels tresors patris de la llengua i els costums. El ressorgit esperit nacional s´apoderaria de les persones del principi a la fi de les seues vides. Compartien aquesta noció del principi espiritual de la nació els signants de les Normes de Castelló (21 de desembre de 1932), entre ells Pascual Tirado. La llengua pròpia es declararia la més encimbellada manifestació de la personalitat d´un poble, que al recobrar la consciència el perfeccionaria i el depuraria (2). Idees semblants expressaria Manuel Sanchis Guarner en La llengua dels valencians (1933).

                Pascual Tirado identificava un difús a l´ensems que cert esperit popular, del que brollava la fantasia creadora. Les criatures llegendàries ens servirien de model al transformar-se en heralds nacionals. Així, el retrobat esperit del poble, gairebé religiós, animaria a una nacionalitat que es resistiria a perdre´ls a l´ensems… En Josep tenia tan present com el Mancini de 1861 que sense l´anhel de viure de manera pròpia i original no s´assegurava la supervivència nacional amb la mera possessió dels seus elements materials i morals. La crida emotiva i sagrada a no abandonar un bocí dels fonaments valencians ha d´interpretar-se com la invitació a proseguir una Renaixença encara no acomplerta amb l´empenta dels titans castellonencs (3).

                Entre els carreus d´aquesta edificació hi eren l´idioma valencià, conreat amb gràcia i gust castellonenc pel nostre autor, la Història i el caràcter: elements morals associats al territori. La vinculació amb la històrica Corona d´Aragó resulta indiscutible, simbolitzada pel matrimoni de la infanta amb el cavaller del casal aragonès (4). Al llarg de l´obra Pascual Tirado ens obsequia amb unes figures enèrgiques, generoses, burletes, alegres, tradicionals, sentimentals, modestes, religioses, determinades i camperoles, l´estereotipus dels valencians de socarrel. El seu angle de contemplació il.lumina una qüestió intensament debatuda, la del tarannà dels valencians, la de llur particular idiosincràsia.

                Tractar un tema així ens enfronta a una munió de tòpics no sempre justificats degudament per molta legitimitat social exhibida amb arrogant altaneria. Les Ciències Socials han desnonat des de fa temps la idea d´una Història resultant d´un esperit (espectre més bé) nacional ja configurat des de la foscor dels temps més misteriosos. El caràcter d´un poble canviaria amb el devenir històric, a l´igual que ell, invalidant la caducitat de les coses la mineral permanència. Inclús en una mateixa època es trobarien opinions discrepants per procedència, grup social, grau de cultura o interessos materials més o menys confessables, i la imatge resultant restaria més propera a la de la caricatura ràpida que a la pormenoritzada radiografia, exagerant uns trets per damunt d´altres a silenciar –o simplement ignorats. Les visions de la nostra idiosincràsia ens diuen més dels seus autors que del nostre poble, si bé a vegades presenten el defecte a la par que la gràcia de centrar una controvèrsia d´interés. La societat heredaria, així doncs, uns tòpics que reformularia o oblidaria sense més.

                Simplificant massa una trajectòria saturada d´incidències podem assenyalar vàries etapes en la representació dels valencians. Inicialment no ben diferenciats en l´exterior dels catalans, adquiririen la fama de poble fronterer i ajustadís en veïnatge perillós amb els musulmans (5). D´aquesta magmàtica matèria emergeria la brava gent embolicada en bandositats que admirava Escolano, incorruptible als encants de la terra: ànim bataller igualment expressat per Martí de Viciana en Onda, Morvedre o Xixona, sense deixar de lloar l pacífica disposició dels catòlics i fidels castellonencs (6).  

                La crisi del Barroc entronitzaria l´opinió que Francisco Manuel de Melo  posara en boca del bisbe d´Urgell a punt d´iniciar-se la Guerra dels Segadors, la dels tous satisfets amb el sol nom de Regne (7). En honor a la veritat el senyor bisbe procurava desactivar la resistència al rei forçant certs arguments. De fet durant la Guerra de Successió no hi apareixeria aquesta feblesa, i després de la imposició de la Nova Planta les autoritats militars borbòniques voldrien legitimar la prosecució de l´ocupació per la inquieta lleugeresa o inconstància valenciana, que la pobresa de los postguerra agreujava (8). Posats a fer atribucions, la maleïda lleugeresa era causada pels inconsistents aliments generats pel clima de la nostra terra (¡): estupidesa que José Cadalso impugnaria en llurs Cartas Marruecas (1774), recordant els progressos científics i filològics dels valencians coetanis, a l´avantguarda d´Espanya.

                Però la centúria il.lustrada, d´agrarisme i fisiocràcia, assistiria a la revalorització del camperol, maltractat pels anteriors pensadors. Si Lluís Galiana es meravellaria amb la cultura rondallística del nostre camp, Cavanilles admiraria l´aplicació de llauradors d´Almassora, la industriositat dels castellonencs o la d´altres valencians, opinió compartida en el segle XIX per Pascual Madoz (9).

                Mentre el poble s´endinsava en política, certs autors li donaven la benvinguda en el to festiu que deia representar la seua ànima més pregona (10). A més, una branca del romanticisme tenyia a la nostra gent de colors de tonalitat oriental. Hans Christian Andersen consignava en 1862 el turbant dels llauradors de l´Horta de València,  la moruna Xàtiva, l´africana calor alacantina, les índies palmeres d´Elx i d´una regió comparable a Terra Santa (11). Aquesta moda arribaria a tal grau que un eclesiàstic sever i minuciós com Pascual Boronat arribaria a destacar, seguint al polemista Aznar de Cardona, la moruna condició dels camperols de Gandia a Alacant, fills bords d´un Islam encara present en la indumentària, els costums, les diversions, els conreus, les supersticions i el luxe oriental dels dies de commemoració religiosa (12). La idea de la nostra orientalitat va ser pregonada per Ernesto Giménez Caballero al 1931, insistint en llur genial i sensual violència oposada al cantàbric europeisme present en Madrid, amb apassionades explosions dignes de la tragèdia grega, triomfadora com Cèsar Borgia en els moments de vitalitat i corrupció. A aquesta València calia reclamar-li un capteniment imperial i ecumènic, propi de Zaratustra, en lloc del democràtic i regionalista (13).

                El debat sobre la nostra identitat encara s´animaria més al llarg del segle vint, oscil.lant entre els extrems de poble mancat de consciència pròpia i d´alegre festivitat, de la satisfacció i de la penosa introspecció, del treball enorgullidor i de la denúncia per la falta d´atenció dels poders públics, entre Catalunya i el Levante, el País i el Regne, les províncies i la Comunitat. Quan els darrers canvis socials segurament poden provocar novetats en la percepció d´allò que ens fa valencians, és bó recordar la postura de Pascual Tirado, que apostaria per proseguir la línia de Cavanilles i Madoz. No atorgaria massa importància a la component oriental simbolitzada pels filisteus establerts a la Font de la Barlassota: gairebé un mudejarisme residual que a l´ensems que amaga molt de la nostra Història tampoc la folkloritza (14). El gust pel treball ben fet i la bonhomia dels valencians excel.leixen en l´apassionada postura patriòtica d´En Josep, indicant una perspectiva de futur optimista allunyada de l´autodestructiu complexe d´inferioritat.

                NOTES

1. A. Guy, Historia de la filosofía española, Barcelona, 1985, p. 264.
2. F. Pérez Moragon, Les Normes de Castelló, València, 1982, pp. 133-142.
3. T. pp.17-18 i 125.
4. T. p. 120.
5. F. Eiximenis, Lo Crestià, Barcelona, 1983.
6. G. Escolano, Década primera de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, II,  València, 1972, pp. 861-866. M. de Viciana, op. cit., pp. 401, 409, 420 i 465.
7. F. M.de Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Madrid, 1996, p. 196.
8. E. Giménez, Militares en Valencia (1707-1808). Los instrumentos del poder borbònic entre la Nueva Planta y la crisis del Antiguo Régimen, Alacant, 1990, p. 31.
9. Ll. Galiana, Rondalla de rondalles, a Novel.les amoroses i morals, Barcelona, 1982, pp. 331-372. A. J. Cavanilles, op. cit., I, pp. 103 i 106. P. Madoz, Diccionario geográfico, estadístico, histórico de España y de sus posesiones de Ultramar, Madrid, 1845-56, 16 volums.
10. M. Cahner, Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849), I, Barcelona, 1998, pp. 317-342.
11. H. C. Andersen, Viaje por España, Madrid, 2005, pp. 59-60, 67, 75 i 81-82.
12. P. Boronat, Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico, I, València, 1901, pp. 196-197.
13. E. Giménez Caballero, Junto a la tumba de Larra, Madrid, 1971, pp. 39-40.
14. T. p. 124.

EL RETORN DES DE LA COVA DE LES MERAVELLES.

                La fortuna de Tombatossals podria mesurar-se pel seu valor representatiu, per la força de les seues conviccions i per llur seducció educativa. En aquesta mena de reflexions s´ensopega amb la diferència que separa el Castelló de 1930 del present, inserit en una Àrea Urbana que ha experimentat notables transformacions demogràfiques i econòmiques. Una societat distinta no ha de requerir els símbols de representació ja consagrats, i potser crearà de nous. Clar que els carrers de la nostra ciutat conserven a cops el record d´unes formes de vida no tan llunyanes, entranyables, i al cap i a la fi la millora del centre històric acreditaria la voluntat de preservar una personalitat col.lectiva. Una ciutat és quelcom més que una concentració de contenidors arquitectònics de persones, béns i activitats. Té una certa ànima, i sense ella el municipalisme no s´aclimataria a la nostra atmosfera, endolçant les rigideses del contracte social. L´humanisme contemporani ha superat la maniquea simplificació entre pensament mític i lògic al descobrir racionalitzacions en el primer i al segon formes mítiques de captació ràpida de conceptes més complexos. Els idearis polítics per múltiples necessitats creen herois, litúrgies, calendaris i cosmogonies des de postures que es reclamen científiques.

                Evidentment la societat castellonenca no fugiria d´aquest imperatiu ni durant el franquisme, i els personatges de Pascual Tirado ocuparien un lloc d´honor, en celebracions de la representativitat de les Festes de La Magdalena. Des de 1945 es faria el Pregó i la Cavalcada, partipant-hi les figures tombatossalianes des de 1963. En 1977 es fundaria la Colla del Rei Barbut, que lliura el guardó del Voladoret d´Or (1).

                L´entusiasme per l´obra del nostre Hesíode palesava amb vigor en la versificació de Manuel Segarra Ribés La Filla del Rei Barbut (1939), obra de titelles que inspiraria l´òpera còmica d´idèntic títol, amb música de Matilde Salvador, estrenada al 1943 (2). Hauria de ser el despertar de l´òpera nacional valenciana. Més enllà de Castelló Tombatossals no colliria els mateixos triomfs. De qualsevol manera el valencianisme posterior al 39 reflexionava i creava motius amb punts de contacte indiscutibles amb l´obra d´En Josep. El gran Enric Valor arreplegaria en la meridional Xixona la rondalla de l´Esclafamuntanyes, que literaturitzaria sense grans llicències. El mite del camperol fort i arriscat viuria en països més racionalistes a l´hora: Joan Fuster reconeixeria la contribució d´aquella gent limitada a l´ensems que ferma, i Joan Francesc Mira impugna la històrica lleugeresa valenciana amb l´empenta laboriosa dels nostres camperols (3). Una vegada més aflora Cavanilles. Així doncs, Tombatossals seria l´intent més reeixit d´encunyació d´una mitologia valencianista que encara hauria d´expansionar-se a la resta del País. Per damunt de batalles i figures locals, la Colla de Sant Cristòfol simbolitzaria una manera de ser del poble valencià sense complexos. En eixa perspectiva ampliada el rei Barbut esdevindria sense cap problema el Conqueridor Jaume I, pare del Regne, i la Plana tota la llesca costanera del País, sense oblidar el muntanyam proveidor de bona gent. Era un punt de partida que no es va encetar, i que restaria al bagul. Qui sap si en una història virtual d´una València autònoma entre 1939 i 1959 Tombatossals no hauria atorgat a Castelló una preeminència simbòlica comparable a la lingüística de les Normes del 32. Hui sembla una tasca difícil, però èxits com els del novel.lista Ferran Torrent acrediten que personatges de tremp valencià, adaptats al nou mitjà urbà, guanyen les simpaties en moltes contrades.

                Un altre camp a conrear és el de l´educació, privilegiat pel tremp infantil de Tombatossals. De bella factura estètica, imaginativa, fantàstica, entretinguda, plàstica i moral, l´obra guanya el cor de xiquets i joves, il.lustrant les millors idees didàctiques de Célestin Freinet, el camperol provençal que considerava l´educació una obra de vida iniciada amb la captació de l´interés infantil, de lògica lúdica (4). Una societat sense valors no arriba a cap port. Una educació que oblide la generositat, el deure social envers la comunitat, la satisfacció per l´autosuperació, l´estimació per la terra i el medi ambient, el respecte per la ciutat de residència i llurs tradicions i usos culturals no construirà mai una ciutadania lliure, igual i fraternal capacitada per a afrontar els reptes futurs. Sense un vincle ideal el nostre campanari no contemplaria ciutadans. Skinner, en línia amb Darwin, catalogaria de societat malalta aquella que no dota a la persona del sentit ampli de la identitat i de les seues habilitats més competents, arriscant-se a la immisericorde desesperació generadora de conflictes ilimitats. L´interés conreat des de l´educació per l´art, la música i la literatura, creadores d´una existència més rica, milloraria la nostra forma de laborar i capacitat política, màxim quan el bon criteri personal i la creativitat intel.lectual resulten medul.lars en les economies del coneixement. Tombatossals ens ajudaria a arraconar la verinosa planta de la malaltia social des de les primeres edats (5). Els nostres galifants no eren cíclops misantròpics, devoradors de perduts caminants als voltants de la Cova de les Meravelles. El dantesc diagnòstic de Peter Sloterdijk (6), de les darreres persones consumidores d´individualistes emocions sense vida comunitària, mancats de descendència i d´ascendència ignorada, és impugnat per les humanes paraules de Josep Pascual Tirado: la nostra esfera també pot resultar un planeta habitable i agradós gràcies als àngels que porten al nostre interior a pesar de no marcar el calendari el festiu roig magdalenenc.

                NOTES

1. A. Monferrer, La Magdalena. Del mito a la actualidad, València, 2004, pp. 54, 59 i 61.
2. A. Monferrer, op. cit., pp. 83 i 184-185.
3. J. Alvero, Les rondalles meravelloses I llegendes d´Enric Valor, Abadia de Montserrat, 2004. J. Fuster, Nosaltres els valencians, Barcelona, 1987, p. 192. J. F. Mira, Sobre la nació dels valencians, València, 1997, pp. 111-112.
4. C. Freinet, Les dits de Mathieu, París, 1959.
5. B. F. Skinner, Sobre el conductismo, Barcelona, 1994.
6. P. Sloterdijk, Esferas I. Burbujas. Microsferología, Madrid, 2003.